L’infern d’Auschwitz

157 views

Recollim alguns testimonis de les víctimes d’Auschwitz per tal d’apropar-nos a aquest fatídic capítol de la història europea

Auschwitz va ser un complex format per diversos camps de concentració i d’extermini construït pel règim de l’Alemanya nazi. Actualment, està inscrit en la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1979. Els primers en arribar al camp van ser els polonesos, i poc després s’hi van sumar els jueus, homosexuals i gitanos, entre d’altres. I, en només 5 anys, hi van ser assassinats 1,3 milions de persones, la majoria en cambres de gas. La resta morien de malalties, malnutrició, maltractaments…

Per escriure aquest article ens hem documentat cercant testimonis de les víctimes d’Auschwitz, com en Pol Sobol:

Quan entraven en el camp, els hi treien tot, des dels objectes personals i documents fins al nom. Passaven a ser un número més que acabava formant part de la seva pell. Per als comandants no eres res més que això. Entre els presoners optaven per buscar-se un nom nou, una nova història.

Ens van portar fins als vagons. Érem uns 40 o 50 per vagó, amb les nostres petites maletes, sense saber què menjaríem, amb un sol recipient per beure, amb una galleda per a les necessitats.

Tenien uns utensilis a les mans i van començar a tallar-me els cabells. El pèl de les aixelles, el del pubis… Ja no vaig tenir més el meu nom. Ja no em vaig dir més Paul Sobol. Em van prendre els cabells, em van prendre el nom i vaig passar a dir-me D3635. El que feien els nazis era un projecte industrial.

Pol Sobol

Vam cercar testimonis, entre els quals hi havia el de Viktor Emil Frankl, un neuròleg, psiquiatre i filòsof jueu que va estar intern a Auschwitz des del 1944 fins al 1945. Un cop alliberat aquell mateix any va escriure el seu famós llibre L’home a la recerca del sentit, on parla de la seva experiència als camps de concentració.

“Havia de posar cendres a un canal i fer-les arribar al riu. No en tenia ni idea del que estava fent. Quan vam arribar al camp vaig preguntar a un veterà: què era això que ens han fet fer? Ell em va preguntar quan havia arribat al camp. Vaig dir: Ahir. I em va preguntar: Quan va arribar la teva família? Vaig respondre: Ahir al matí. I em va dir: tota la teva família eren cendres en aquell canal quatre hores després d’arribar. Llavors vaig entendre on era i què havia passat.”

Viktor Emil Frankl

En la seva biografia explica com va ser la seva primera nit a Auschwitz:

Els llits estaven distribuïts en lliteres de tres pisos on directament als taulons hi dormien nou homes, de costat i apretats, ja que els llits eren de 2m x 2,5m, aproximadament. No tenien quasi roba de llit, només dues mantes per cada nou, tampoc tenien coixins, així que aprofitaven les seves sabates plenes de fang per a acomodar el cap, encara que estava prohibit.

Viktor Emil Frankl

En els camps d’Auschwitz no teníen pietat ni per als més joves. Frankl explica que un company seu d’uns 60 anys, va suplicar al Dr. M. (un cap sanitari de les SS) que alliberés el seu fill, ja que havia estat enviat a les càmeres de gas, el Dr. M. s’hi va negar rotundament.

El percentatge de supervivents era minúscul comparat amb el de morts. Víctor explica que, en la primera fase del shock, no tenía cap por a la mort, diu que fins i tot, les càmeres de gas perdien tot l’horror que li van provocar, només li estalviaven l’acte del suïcidi.

Perdonar a qui? Als nazis? Perdonar l’assassinat dels meus pares? No es perdona un assassí, sobretot perquè va ser gratuït. Era un projecte per destruir sistemàticament i eliminar de la Terra pobles sencers.

Menahem Haberman i Szmul Icek

Ens hem posat en la pell dels soldats soviètics quan van alliberar l’infern d’Auschwitz. Això és el que haurien pogut escriure:

En l’any 1945, la guerra a Europa està a punt d’acabar, els alemanys perden territoris per l’est i l’oest. Per un costat els americans, anglesos i francesos son a pocs quilòmetres de Berlin, alhora, els soviètics entrem a Polònia i Alemanya.  Les defenses alemanyes són dèbils i el seu exèrcit no té forces per derrotar els aliats.

Entrem a Polònia i ens trobem amb el camp d’Auschwitz. A la porta, podem observar un gran cartell amb el lema: Arbeit macht frei (El treball t’allibera) una de  les grans mentides que prometen els Nazis. Aquest camp està controlat aparentment pels SS (Schutzstaffel, una branca de l’exèrcit Alemany encarregada de controlar els camps de treball i extermini de l’Alemanya nazi) encara que no en queda cap dirigent.

Només queden els presoners més dèbils, als que no els queda força ni esperança. Els pocs reclusos que queden caminen sense ànima, deambulant pels desoladors carrers d’Auschwitz. Es poden apreciar els ossos al poc cos que els queda, asseguts entre els barracons. Les immenses piles de cossos sense vida s’amunteguen per tot el camp.

El pitjor, sense dubte, es troba a dins dels barracons. Milers de presoners treuen el cap per la finestra, volen que el seu últim alè sigui davant del sol. Acabem de trobar una dona amb un nadó entre els seus groguencs i prims braços. El seu cos sembla fluir amb el vent que entra per la finestra trencada. Una immensa tristesa s’apodera del seu rostre. La impotència de no poder alimentar al seu fill la porta a plorar, però les llàgrimes no surten, ja no té aquesta capacitat. Nega la realitat, el seu fill és mort. 

Ens apropem a una pila de cadàvers, no tenen roba ni cabell,  els falten dents i tenen talls a la zona dels budells… Tot sembla ser un saqueig dels que els hi van prometre ‘llibertat a canvi de treball’.

¡Hay una señal, Auschwitz! Su solo nombre evocaba todo lo que hay de horrible en el mundo: cámaras de gas, hornos crematorios, matanzas indiscriminadas!

Viktor Frankl

Lucia Marín, Iker Exposito, Hugo Guillen i Anna Galisteo

Redactors juniors

El més recent