Suïcidi mundial

/
19 views

Ja farà uns anys que busquem nova casa: un nou planeta. Per què? Només per culpa de l’ésser viu més perillós del món: l’home

Durant molts mil·lennis els humans hem cregut que la natura només existia per la nostra diversió. Hem passat molta part de la nostra evolució juntament amb la natura, però a partir que vam descobrir el foc i ens vam fer sedentaris que ja no veiem la natura com la veiem abans. A més, quan molts anys més endavant vam descobrir la pólvora, el petroli, els minerals… des de la Revolució Industrial que ja el món ha caigut a trossos.

Encara hi ha molts problemes afectant la natura (el maltractament animal, la contaminació, l’explotació mineral, etc.), però hi ha una cosa que no em quadra: abans fèiem mal a la natura, però no n’érem conscients. En canvi ara sí que som conscients del mal que fem a la natura. La pregunta és: per què ho seguim fent?

Fàcil de respondre. Tristament, per l’home són més importants els diners que el seu món. Tots els polítics parlen d’una cosa o una altra: o bé diuen que faran un canvi per ajudar la natura (fals, la majoria no ho compleixen) o diuen que no hi ha cap problema (frases conegudes com “El canvi climàtic no existeix, el nostre clima està perfecte” o “No hi ha escalfament global, tot és fals”, que només són declaracions de Donald Trump).

Jo el problema no el veig amb els polítics negats i que demostren que ho són, perquè ja saps que no faran res per evitar la destrucció de la Terra (abans del que tocaria naturalment). El problema és que els polítics són uns negats, però et diuen que faran un canvi. La política, les empreses de petroli, llum, gas natural… no tenen interès a canviar les seves formes i perdre diners. El que és curiós és que Henry Ford (creador de la marca Ford) ja va dissenyar un mètode per fer plàstic (l’element més perillós pel món, ara mateix) que era biodegradable. Però Ford es va trobar amb la mala sort que justament va esclatar la Segona Guerra Mundial, i després de la guerra, amb la crisi que va suposar, ningú tenia interès per nous descobriments i canvis.

No cal anar molt lluny per parlar de desastres ecològics, perquè a Sevilla per exemple, va haver-hi un desastre infernal. El desastre d’Aznalcóllar va ser un desastre mediambiental que, el 1998, va afectar tota la població de tal poble. El que va succeir va ser que una empresa sueca va fer una mina al costat del Parc Nacional de Doñana. Allà s’hi trobava una construcció que emmagatzemava els residus tòxics que quedaven després de l’explotació minera que havien fet, per obtenir materials i minerals de gran valor, principalment la pirita. El que va passar és que el 25 d’abril del 1998, aquesta bassa tenia un excés d’aigua amb els tòxics, és a dir, aigua tòxica. Tal excés va causar que un moviment de l’aigua creés una degradació de la paret de la bassa, feta amb calç i altres materials degradats pels tòxics, que va crear el col·lapse de la paret, alliberant tones d’aigua tòxica per tot el poble, amb la mala sort que molta d’aquesta aigua va anar a parar al riu Guadiamar, fent que tot el Parc Nacional de Doñana quedés banyat per aigua tòxica.

Una altra catàstrofe natural només va haver d’esperar 4 anys, perquè el 13 de novembre del 2002 un patruller de nom Prestige va salpar a la Costa da Morte, a Galícia, i uns minuts més tard el capità va anunciar que havien de tornar a terra per uns problemes en el vaixell. Mariano Rajoy, en aquell moment portaveu del Govern, va anunciar que només en sortien “uns fils amb aspecte de plastilina”. Aquest desastre va suposar 12.000 milions de dòlars, segons algunes fonts, per netejar tota la marea negra, un preu que es troba per sota el de l’explosió de Txernòbil (Chernobyl) i la desintegració del Columbia, però que és el doble del preu que va suposar l’explosió del Challenger.

Jo no estic en contra de provar coses noves, i sé que això suposa prendre decisions arriscades més d’un cop. El que sí em fa enfadar és la manera com ho fem: sense tenir prou seguretat que no hi ha perill i que les possibilitats d’una desgràcia siguin escasses.

Ara seguim igual: alguns desastres en petroliers, centrals termoelèctriques, nuclears… Però ara tenim el problema, més que mai, i hi tornaré a insistir, del canvi climàtic, l’escalf agent global i les illes de plàstic. L’escalfament global està provocant, com ja sap tothom, el desglaç dels pols. El pol nord és molt important, tant com el sud, però el pol nord no causa gaire perill pel fet que el gel està surant a l’aigua, i si es fon pujarà el nivell de l’aigua però no de manera tan greu. En canvi, el pol sud, la gran meravellosa Antàrtida, és terra en veritat, i sobre aquesta terra hi ha una immensa quantitat de gel que si es fon, com que no està tot el gel en contacte amb l’aigua, generaria una pujada del nivell ràpida i causaria una gran inundació de ciutats senceres, i el mateix amb el gel de Groenlàndia. Tot i això, el desglaç- de tots 3 llocs seria una gran catàstrofe. Què dic seria? És una gran catàstrofe. Durant dècades, els científics han estat observant i investigant els canvis dels pols, i resulta que de pol nord ja no n’hi ha gaire, sobretot a l’estiu quan a conseqüència de les altes temperatures, es redueix a gran escala.

Em podria passar dies escrivint, però ara explicaré el significat del títol amb més claredat. La Terra ho és tot: ens ha donat vida, recursos, protecció, i nosaltres en retorn la destrossem. Es diu que si el pol sud es fon, serà un continent habitable. També es diu que si la Terra es destrueix, anirem a Mart. D’acord, està bé, però què farem quan ens carreguem el pol sud, quan ens carreguem Mart? A part, l’Antàrtida està fent la funció ara d’emmagatzemar contenidors de material radioactiu. Si aquests contenidors, com milers d’altres, van a l’aigua, ja no podrem disposar de l’aigua perquè serà tòxica. La solució sempre és fugir. Si no a Mart, a Venus, i si no on puguem. Tornarem a ser nòmades mentre nosaltres ens anem matant a poc a poc tots sols, acabant amb la nostra espècie.

L’única manera d’acabar amb aquest suïcidi és adonar-nos de què estem fent malament i canviar els nostres principis.

El més recent