‘Barcelona 24 hores’: Sempre ens quedarà el “paki”

//
112 views

Durant aquesta època de pandèmia cal tenir valor per estrenar una obra de teatre. Aquest ha estat el cas d’en Marc Flynn, que ha iniciat la producció d’un espectacle titulat Barcelona 24 hores. El títol fa referència al nom dels “pakis” que hi ha per tot Barcelona. Com és de suposar, part de l’obra transcorre en un d’aquests petits supermercats.

El 16 de desembre de 2020 vam anar al teatre 8 alumnes de 3r d’ESO a veure l’assaig general d’aquesta obra.

En Carles Pulido, l’Anna Piqué, l’Àlex Sanz i la Laia Fontán encarnen les veus de quatre joves. El primer és un empresari que només viu per treballar i fer content al seu “boss”, com diria ell. La segona, una estudiant d’arquitectura que té un gran amor per la fotografia de carrer i li encanta imaginar-se les vides, igual de complexes que la seva, de la gent que veu. El tercer és un somiador enamoradís obsessionat amb les pel·lícules de Hugh Grant  i vol viure’n una. I per últim, una “pija” de Sarrià, amb el seu dialecte de barreja constant entre català i castellà i unes ganes immenses de marxar de casa seva.

En aquesta història vam veure com aquests personatges s’enamoraven a la ciutat de Barcelona.

Foto: Helena Palau

Abans de començar l’assaig varis alumnes del Junior Report vam poder parlar una mica amb el director, ell ens va explicar que porten treballant en aquesta obra des de 2016, però que fins al 2020 no s’ha estrenat. A més aquest espectacle va passar per moltes fases, un exemple és el canvi d’actors que hi ha hagut des de que es va tenir la idea.

Ens va dir que una cosa que li va costar molt, però que va ser el que més li va agradar, va ser muntar l’equip, ja que en un principi només tenien la idea i el text, però veure-ho tot encaixat va costar algún temps.

Per últim vam parlar amb el Jaume Casals que va ser el primer Mario, un dels personatges; ell va explicar que per posar-se en la pell del personatge feia falta llegir l’obra, assajar amb el director i fer-li propostes. Per acabar va afirmar que per ser actor fa falta talent, tècnica i intel·ligència.

Foto: Helena Palau

La posada en escena

El lloc on es va representar l’obra és un teatre d’estil grec (butaques en forma de grades) amb quatre entrades. Pensem que és molt adequat, ja que l’argument d’aquesta obra explica quatre històries diferents, i durant l’espectacle es fa un joc molt interessant amb les diferents entrades.

El decorat constava de diversos mobles que utilitzaven per formar diferents escenaris, tenien rodes per facilitar-hi el moviment. Ens va agradar molt com van organitzar el moviment i canvi d’escenaris, ja que fa una impressió de fluïdesa.

El vestuari era molt simple, era roba que qualsevol persona podria portar en el seu dia a dia. Aquest fet fa la impressió de realisme que ens va semblar molt adequat a l’argument.

La música, efectes de so, etc els va fer en Dídac Flores amb el piano. Que els efectes de so es fessin al piano, a part de la música, ens va deixar impressionades i li dóna un toc divertit.

Un dels aspectes que més ens va agradar va ser la il·luminació, segons l’estat d’ànim d’un personatge posaven un color a un altre. També jugaven amb les direccions de les llums.

Foto: Helena Palau

Una bona experiència teatral

L’argument que explica l’obra és molt original i interessant. Ens va encantar aquella idea de que tothom qui camina pels carrers té una història que en qualsevol moment es pot enllaçar amb la d’una altra persona. En aquest cas, podem veure les diferents vides de quatre joves, vides molt diferents.

Una altra cosa a destacar és el petit toc d’humor que tenia el musical. L’humor va fer que l’experiència fos, òbviament, més divertida. No només n’hi havia als diàlegs, també a les cançons, particularment a una. En aquesta cançó a què ens referim, també van jugar amb l’aparició de personatges que sols apareixien en aquell moment. Aquestes persones eren excèntriques i això va fer que les rialles s’incrementessin. 

Els quatre protagonistes tenien personalitats molt diferents. La naturalitat dels diàleg feia més fàcil gaudir del musical, en alguns moments ens vam oblidar que estavem al teatre, tot semblava molt espontani.   

Un altre aspecte que ens va agradar va ser el final. Era un final obert on tu podies especular i crear les teves teories sobre si les històries d’aquests quatre joves seguirien el mateix camí o es separarien. Al camí de tornada vam estar acabant aquestes històries, debatíem sobre si aquells dos personatges acabarien enamorats, si aquell altre treballaria d’això o d’allò… 

Foto: Helena Palau

En definitiva, va ser un gran musical i el recomanem per a totes aquelles persones que volen ocupar una tarda de la seva agenda, és un pla atractiu i segur que entretingut.  

Marta Muñoz, Sara Gil, Aitana Carrasco 

Redactors juniors

El més recent