Marc Rosich: “Em dedico al teatre perquè d’adolescent em semblava màgic el que passava dalt d’un escenari”

225 views

Marc Rosich és un dramaturg i director teatral que va néixer a Barcelona al 1973. Aquest darrer any ha publicat el llibre Teatre Trans i altres textos no normatius. Tres de les seves obres han estat nominades als darrers Premis Butaca: La Infanticida, La bruixa de la Tramuntana i Ocaña, Reina de Les Rambles, que es tornarà a representar aquest mes de febrer. Els seus espectacles inclouen musicals, teatre de text, òpera i teatre familiar, com l’obra Renard o El llibre de les bèsties

Has guanyat diversos premis al llarg de la teva carrera. Quina importància hi dones? 

Sempre fa alegria rebre un premi, però no és el nostre objectiu quan fem teatre. Sempre estàs content que es reconegui la teva feina, però el que em fa més content és que el públic s’ho passi bé amb les peces que compartim amb ell, que plori, que rigui… Si després això té un reconeixement, doncs més alegria que ens fa, però això no és el que ens mou. El 2020 hem guanyat dos Premis de la Crítica amb Ocaña, reina de Les Rambles, amb Joan Vázquez; també ha estat nominat als Butaca, no ha guanyat i no passa res. Cal tenir en compte que la selecció pels premis és una cosa molt subjectiva i molt relativa. El més important dels premis és que l’espectacle pot tenir més vida, perquè la gent s’atreveix més a programar-lo. Si ens nominen o ens donen un premi, contents. I si no, també, endavant i amb alegria. Això no ens aturarà pas.

Quina ha sigut la teva obra amb més èxit?  

Això de l’èxit és molt relatiu, què vol dir exactament? Si el comptem com a nombre de representacions que se n’han fet,  segurament la meva obra més exitosa seria Limbo, un musical que vaig fer amb Les Impuxibles i que va estar 4 anys de gira, amb molt d’èxit. Parla sobre l’experiència d’un noi trans, del viatge del seu descobriment i de l’acceptació del camí que ha de seguir. Un altre espectacle amb moltes funcions han sigut Plataforma, on vaig participar com a dramaturg quan començava, amb el director Calixto Bieito.

Quina de les teves obres és la teva preferida?

Com que faig coses tan diferents (espectacles infantils, òperes, teatre de text, teatre molt comercial i teatre més experimental…) no sé amb què quedar-me. Sí que darrerament hi ha un espectacle que em té el cor robat: A mí no me escribió Tennessee Williams porque no me conocía, que és un solo que he escrit i dirigit per Roberto G.Alonso, que explica coses que portem molt a dintre. No es va estrenar en teatres, sinó sota un pont i fèiem bolos a naus abandonades i llocs no convencionals, tot i que es va acabar fent en teatre durant tres anys. És un espectacle molt especial que m’estimo molt i que espero que torni aviat.

Què li diries a un jove que vol estudiar per ser director o dramaturg?

Doncs, li diria sobretot, si és jove i encara li queden uns anyets per poder entrar en una escola o a la universitat per estudiar dramatúrgia o direcció, si  veritablement sent aquesta passió, que ha de llegir molt de teatre i sobretot veure molt, molt de teatre, que és la veritable escola. Jo vaig aprendre en el teatre amateur juvenil, als Lluïsos de Gràcia, on ens ho preníem molt seriosament .Els nostres professors ens havien traslladat la seva passió i amb 16 o 17 anys fèiem quatre o cinc muntatges a l’any, obres molt diverses. Quan ja érem grans i vam haver de deixar el grup, vam seguir fent molt de teatre. En el grup tots fèiem de tot, actuàvem, dirigíem, fèiem l’escenografia… Vaig començar a fer dramatúrgies per als més petits i també traduïa. Després vaig començar a rebre cursos de dramatúrgia a la Sala Beckett i em vaig adonar que en tots aquells anys m’havia convertit en director i dramaturg sense adonar-me’n. Per tant, el meu consell és fer teatre i després anar a una escola o a l’Institut del Teatre.

A llarg de la teva carrera, has treballat amb algun actor o actriu que consideris especialment bo?

Porto més de 15 anys fent teatre professional i cada nova sala d’assaig és una nova família. Acabes treballant amb tants actors i actrius que aquesta pregunta és molt difícil. He treballat amb gent boníssima: Juan Echanove, Josep M. Pou, Carles Canut, Mercè Arànega, Àurea Márquez… Què vol dir ser un gran actor? Ser famós? En conec de fabulosos que no són mediàtics. Jo treballo molt amb el Toni Viñals, que em sembla fabulós, de primera línia, i sempre mirem de repetir junts. Cada nou projecte està ple de treballadors meravellosos i generosos que estimen l’ofici. El més bonic és que cada dos mesos fas una nova família. Al teatre treballes amb emocions i acabes fent relacions molt fortes. Potser hi ha intèrprets que fa molt que no veus, però quan t’hi retrobes és com si no hagués passat el temps. 

Què sents quan hi ha coses que no surten com tu esperaves en una obra?

Això sempre passa. Una cosa és el que penses quan estàs sol escrivint una obra o la comences a dirigir i una altra és el resultat final. El teatre és un art col·laboratiu on s’ajunten moltes sensibilitats perquè hi intervé molta gent. Això fa que, per bé i per mal, puguin passar moltes coses: tant coses meravelloses com que l’equip no s’entengui. De vegades el que un somia que serà, no pot ser i no hi ha cap culpable. Has d’assumir les coses mai surten com tu desitges al principi.

Hi ha moltes diferències entre fer una obra per adults i fer una obra familiar?

Sí, hi ha diferències clares. Tu, com a dramaturg, ets la mateixa persona, però  sí que penses en el públic que l’anirà a veure. El que passa és que quan escric teatre per nens, sempre penso que l’adult també s’ho ha de passar bé. Per exemple, en una obra com Renard, el que m’agrada és col·locar diferents capes de ceba, de manera que un nen de 5 anys veu un espectacle colorista amb unes aventures que el sorprenen, el nen una mica més gran veu aventures que l’engresquen i que el fan pensar i el pare que els acompanya se sent també participant de la festa amb acudits que són per ell. És complicat perquè, com us deia abans, faig espectacles d’estils molt molt diferents i a cada gènere m’he de posar un barret diferent i he de fer la feina de manera diferent, encara que sigui la mateixa persona: ara per nens, ara per adults, ara un drama, ara una comèdia, ara un musical… Moltes vegades aquests projectes se solapen i és molt esquizofrènic, agafes uns marejos! Però aquesta varietat és part de l’alicient i una de les coses que m’agraden del teatre.

El teu llibre “Teatre Trans” recull quatre obres sobre temàtica trans i queer. Per què aquest tema és tan important a la teva obra?? 

És una tema que me l’he trobat: des del moment que jo soc homosexual i part de la meva biografia i experiència nodreix el teatre que escric, inevitablement és una temàtica que acaba sortint. Amb tota aquesta temàtica trans jo he fet un llarg procés. Les Impuxibles em van venir a buscar perquè necessitaven un dramaturg que donés forma a Limbo i allà va començar el meu viatge, perquè en aquell moment tampoc tenia tan clar què volia dir ser trans. Vaig començar a entendre totes les excepcions de les excepcions que hi ha a la vida, més enllà de l’homosexualitat. A partir d’allà van començar a fer-me altres encàrrecs amb aquesta temàtica. No només sobre el fet de ser trans, sinó també sobre la identitat ambigua de gènere, com a  A mí no me escribió Tennessee Williams o sobre una icona queer com Ocaña. Estic molt content que s’hagi publicat aquest llibre, perquè són espectacles que estan a la frontera, tant perquè parlen sobre una identitat ambigua i no binària, com perquè són peces de naturalesa molt diversa que barregen disciplines.

Quins altres temes tractes a les teves obres?

Sobretot les meves obres neixen a partir per l’interès d’un personatge determinat que ens explica la seva història. Els meus personatges i les meves peces mostren d’alguna manera la meva manera de veure el món. A les meves obres hi ha un embolcall d’ironia i d’humor, d’aparent banalitat, però sempre intento amagar-hi bombes de profunditat que ens facin parlar de temes que ens importen.

Com creus que es podria apropar el teatre als joves i adolescents?

Això és difícil de respondre i hauria de ser la nostra gran preocupació. Si jo estic en el món del teatre és perquè d’adolescent em va fascinar. Ser exposat a les arts en viu, a les coses que passaven a l’escenari quan seies en un teatre, per mi era màgic. Ara el món és diferent,  el teatre conviu amb el fet de tenir sempre a la mà una pantalla amb una oferta molt bèstia d’oci digital. Els joves perden oportunitats de poder apreciar aquest ritual tan especial de seure amb altres persones i veure una gent que t’explica una història dalt d’un escenari. A altres llocs, com Anglaterra o Alemanya, tenen una tradició molt important de teatre dins de l’escola; això a nosaltres no ens passa i és un hàndicap contra el que hem de lluitar. En el cas dels adolescents, el pare ja no et pot obligar a anar al teatre i potser tu encara no tens aquest desig. De

vegades quan hi vas amb l’escola, l’espectacle no està pensat per enamorar un espectador adolescent. És un error pensar que dur-los a veure qualsevol cosa ja funciona. Ara hi ha molta gent que està pensant en l’espectador jove,    però igualment encara hi ha el dilema de com se’ls pot atreure a seure a la butaca sense obligar-los.

Quin projecte tens ara entre mans?

Ara estem preparant amb la companyia Parking Shakespeare un nou muntatge de La tempesta, un dels textos més impressionants de Shakespeare, la seva última obra. Passa en una illa deserta on un mag exiliat amb una colla d’éssers fantàstics té l’oportunitat de venjar-se dels qui el van exiliar. És una obra molt màgica i especial que hem convertit en un musical amb cançons de Marc Sambola.  Ell també és el director musical d’Ocaña, reina de Les Rambles, que representarem al febrer a l’Escenari Brossa, si la pandèmia ens deixa.

Irene Cereza, Carla Cardó

Redactors juniors

,

El més recent