Xavi Romero: “La meva recepta és aixecar-me cada dia pensant en com puc fer felices les persones que més m’estimo”

135 views

En Xavi Romero va patir un accident de moto i es va quedar en cadira de rodes per una lesió greu a la medul·la. Després de l’accident, el van portar a l’hospital de Can Ruti on va ser operat de les 5 vèrtebres que es va trencar. Quan va sortir de l’hospital el van portar a l’institut Guttmann, Hospital de Neurorehabilitació, i allà el van ensenyar a poder fer les coses quotidianes a sobre d’una cadira de rodes. Actualment fa xerrades de prevenció d’accidents i explica la seva experiència a joves per tal que no els passi el mateix que a ell.

Com vas viure l’experiència de l’accident?

L’accident no me l’esperava gens. Es va produir en un moment de la meva vida on tot m’anava perfectament. Feia un any que havia acabat la carrera d’enginyeria de telecomunicacions, estava treballant del que més m’agradava i faltaven 8 mesos per casar-me amb la meva xicota amb qui estava des dels 19 anys. De cop, tota la meva vida se’n va anar en orris i em vaig trobar sense mobilitat ni sensibilitat de pit cap a baix, és a dir, que en el moment de l’accident vaig perdre la capacitat de moure i sentir les parts del meu cos que estan per sota del pit. Allò va ser un cop duríssim, sobretot a nivell psicològic perquè no estem preparats per una situació tan dramàtica, però no em va quedar una altre opció que tirar endavant amb la força de la meva família i sobretot, de la meva xicota que avui en dia és la meva dona i que em va donar més força que ningú per superar aquella situació d’incertesa.

T’agrada la teva vida actual?

Evidentment que no! M’agradaria viure amb tota la mobilitat i la sensibilitat, però això no pot ser i ho assumeixo. Em concentro en allò que puc canviar i en intentar ser feliç i fer feliços als que estan al meu voltant sense perdre més temps pensant en el passat i com podrien ser les coses si caminés. No camino ni tinc sensibilitat, punt i final. Això no em fa infeliç.

Que va ser la primera cosa que vas aprendre a l’institut Guttmann?

El primer que em van ensenyar allà va ser llevar-me del llit. No podia posar-me de peu, llavors em va ensenyar una terapeuta a posar-me de costat al llit i girar-me per després incorporar-me i quedar assegut. Un cop assegut, el següent que em van ensenyar va ser vestir-me jo sol. Vaig trigar uns 35-40 minuts els primers dies i poc a poc, amb pràctica, vaig començar a trigar cada cop menys fins al dia d’avui, que en 5 minuts, si tinc la roba preparada, ja estic llest per llevar-me.

Com et van tractar a l’institut Guttmann?

Són uns professionals excepcionals. N’hi ha de tot tipus: infermeres, auxiliars d’infermeria, uròlegs, neuròlegs, psicòlegs, terapeutes, administratius, directius…. i tots et tracten sempre amb un somriure a la cara. És aquest somriure i la forma en què et tracten (com una persona més sense discapacitat) el que et dona energia cada dia per tirar endavant en una situació tan complicada.

Què penses actualment de Guttmann?

Guttmann és una institució referent en la rehabilitació de persones amb mobilitat reduïda. S’ha de tenir en compte que hi han moltíssims nens amb problemes que són tractats allà i els professionals de Guttmann sempre treballen amb un somriure a la cara, per molt dura que sigui la situació del pacient i això dona molta energia. Guttmann no tan sols és un referent a Espanya ni a Europa, les seves tècniques de tractaments són punteres a nivell mundial. Per mi és un honor fer xerrades en el seu nom.

La primera vegada que vas entrar a l’institut Guttmann, què vas pensar? Tenies nervis?

S’ha de tenir en compte que Guttmann no sembla un hospital,  la primera vegada que vaig entrar per la porta, anava a sobre d’una llitera i la primera impressió era que hi era a un hotel de 4 o 5 estrelles. Vaig demanar als meus pares que em traguessin d’allà perquè pensava que els costaria molts diners però per sort, la meva rehabilitació la pagava la seguretat social, una cosa que es beneficia dels impostos que paguem entre tots i que no veiem però que és moooolt important quan ho necessités.

De que parles a les teves xerrades?

Soc molt sincer, transparent i no em tallo en dir la veritat. El que explico és com era de fàcil la meva vida abans de l’accident, amb els meus projectes professionals i personals (amb la meva parella) i de com de dura es va tornar la meva vida des de el moment que estava tirat a terra esperant l’ambulància. Després els parlo de tot, de com faig les coses del dia a dia, del meus fills, de com ho faig per fer pipi i caca i fins i tot de les relacions sexuals. És molt important que entenguin tot el que vaig perdre en dècimes de segon.

Per què normalment fas les xerrades amb joves?

Perquè a l’adolescència és quan som menys racionals per un tema purament hormonal. I si a casa no se’ls expliquen les conseqüències de no tenir en compte els perills, algú ho ha de fer. En aquest cas, les xerrades de Guttmann serveixen no només per explicar que s’ha d’anar en molta cura a la carretera quan portes un vehicle, sinó que també has de ser conscient en tot moment de les conseqüències de les teves accions i a més a més, ser responsable amb elles.

Com pots tenir bon humor quan tens dolor?

Els dolors que tinc són deguts a com es va trencar la medul·la. Aquests dolors es diuen dolors neuropàtics i no hi ha remei, és a dir, no te’ls poden treure. L’única solució és prendre unes quantes pastilles que fan que la gran majoria dels dies el dolor es mantingui en uns nivells acceptables. Hi penso molt en el tema del dolor, però arriba un moment en què no vols perdre més temps, t’hi has d’acostumar i decidir si vols tenir una vida desgraciada o vols lluitar dia a dia contra aquesta situació i fer feliços als que tens al teu voltant que, de tant en tant, pateixen els dies que més dolor tinc i que no és just per a ells. La meva recepta és aixecar-me cada dia pensant en com puc fer felices les persones que més m’estimo i això és el que em motiva per a tirar endavant i no pensar gaire en el dolor.

Com pots afrontar els dolors?

No tens altre remei. Com he dit abans, hi han dies millors i dies molt dolents. Això ho han de saber les persones del teu voltant i el que hem d’afrontar és de gaudir dels dies macos i dels dies amb més dolors, intentar passar-ho de la millor forma possible. Haig de dir que els dies dolents són poquets i estan molt relacionats amb canvis de temps: tempestes, núvols… 

Què li diries a una persona que no sigui respectuosa amb persones amb discapacitats?

Per sort, en aquest món no tots som iguals i per tant tots tenim necessitats diferents. El que passa es que per desgràcia hi ha molta gent que necessita ajuda gairebé cada dia o com a mínim que els demés no els hi facin la vida més complicada. A tots aquells que no siguin respectuosos amb les persones amb discapacitat no els diria res, simplement els deixaria una cadira de rodes i els diria que m’acompanyessin durant un dia. Veurien com és de complicada la vida per a una persona que té unes necessitats diferents que se surten de la “norma” comú.

T’agradaria crear una fundació?

Per crear una fundació s’ha de ser molt responsable i tenir uns objectius molt definits. Això requereix per part de la gent que està al càrrec de la fundació molta dedicació i actualment la meva família em necessita i jo a ells també. Tinc dos fills, un de 11 anys i un altre de 7 i sóc un pare molt ocupat amb les obligacions educatives dels dos. Tot i això, agraeixo enormement a tota aquella gent que treballa en una fundació per al benestar de les persones amb necessitats, siguin quines siguin, perquè hi ha gent que pateix molt i no tenim ni idea de tot el que passa al món.

Creus que el teu poble és accessible? 

Jo visc a Premià de Mar. És un poble que està situat a uns 25 km de distància de Barcelona i això ha ajudat molt perquè l’any 1992 es van celebrar els Jocs Olímpics i després el Jocs Paralímpics. El que vull dir és que Barcelona es va modernitzar en temes de supressió de barreres arquitectòniques i per extensió, durant els anys, aquestes normatives de supressió de barreres s’han anat expandint pels pobles de les rodalies. Puc dir que Premià de Mar és un poble bastant accessible però que encara hi ha moltes coses a millorar.

Quines coses creus que s’haurien de millorar?

Baixar totes les cantonades on hi ha passos de vianants, sobre tot aquells que es troben en carrers molt transitats com camins escolars, exigir a tots els negocis que facin reformes noves que SIGUIN accessibles ja que si no ho fan estan excloent una gran quantitat de clients amb alguna discapacitat, que tots el llocs públics i els seus accessos siguin accessibles, que es respectin les places d’aparcament per a persones amb mobilitat reduïda. En definitiva, el que s’hauria de fer des de la regidoria d’obres públiques es agafar la legislació i fer-la complir allà on sigui necessari.

Quin consell donaries a una persona amb discapacitat?

Una persona amb discapacitat no necessita un consell meu, el que necessitem és que la societat cuidi molt més valors fonamentals com són la responsabilitat, l’empatia, la generositat, l’amabilitat, la tolerància, etc. La nostra societat està perdent valors positius i estem construint una societat de futur sobre la irresponsabilitat, l’egoisme, la intolerància o la ràbia. Una societat de futur amb aquests valors és una societat amb un futur incert…

Gael Fernández, Enzo Romero, Martina Millat

Redactors juniors

El més recent