Ángel Blasco: “A la presó em vaig adonar que no tot és blanc o negre”

169 views

L’Àngel Blasco estar empresonat durant set mesos a causa les seves conviccions, ja que es va negar a fer el servei militar. Aquesta és la seva experiència.

Per què et van arrestar?

Em van arrestar a causa de no voler anar a fer el servei militar.

Quan et van empresonar? A quina presó?

Vaig ser arrestat amb vint-i-un anys, que era l’edat on, en aquella època, ens vèiem obligats a complir el servei militar obligatori. Abans d’això, entre 1976 i 1977, ja m’havien cridat tres cops a files, però tot i que m’havia negat, no havien arribat a tal extrem. Em van empresonar el març de 1977, que va ser quan en el pati d’intendència van demanar a tots els objectors de consciència que féssim un pas endavant, vam ser uns 1000 joves els que ho vam fer.

Primer vaig estar una setmana als calabossos i després em van enviar a la presó model de València.

Quant de temps vas estar allà?

Encara que em van condemnar a quatre anys, sis mesos i un dia a presó, a causa dels convulsos moments que estàvem vivint a Espanya, es va dictaminar una amnistia per als presos de consciència i polítics, això va fer que només hagués d’estar set mesos a presó.

Em van permetre sortir el 19 d’octubre de 1977, quan justament hi havia hagut un motí, i tot i que estàvem protegits a la infermeria, la nostra vida corria perill.

En quines condicions vivíeu? La higiene, el menjar…

Aquelles presons eren un tipus de presó molt dures, i en condicions higièniques molt dolentes.

Per exemple, jo tenia una mena de “matalàs”, que era tros de sac mal cosit, que no feia més d’1,40 metres de llarg, en aquell moment jo devia fer uns 1,8 metres així que em veia obligat a dormir en posició “fetal”. A més, aquelles restes de “matalàs” es recolzaven a sobre d’un somier al qual li faltaven moltes coses, així que vaig haver d’arreglar-lo jo, mitjançant la corda del cinturó per subjectar-ho bé. 

En arribar em van aïllar cinc dies, i em van donar una manta que no estava neta i que de moment no em deixaven netejar, estava tan malament que per dormir havia de dormir totalment vestit, tenia “senyals d’altres vides alienes”.

Tampoc teníem accés a higiene privada, no teníem fulles d’afaitar, ens havíem d’afaitar tots junts a una mena de “barberia”, que en realitat era una cel·la, on un presoner barber et cobrava per tallar-te els cabells. Ens afaitàvem amb uns pals on hi havia “mitja fulla sevillana”, i amb aquella fulla, uns darrere uns altres ens afaitàvem, i això implicava un gran risc de contagi de malalties com la sida. En el meu cas em vaig contagiar d’hepatitis. Per això el que feia era mirar qui estava davant meu, com estaven de cutis i si hi veia supuracions, així podia evidenciar problemes, si era així, aquell dia no m’afaitava.

Creus que aquesta experiència et canviar com a persona?

Per mi va ser un abans i un després. El sistema de vida d’abans no era com ara, era difícil sortir del teu entorn, no existia el concepte “estiueig”. Com a molt anaves a un poble relacionat amb familiars teus, quasi ningú s’anava de viatge a llocs llunyans.

A la presó estava fora del meu entorn protector i estava fent front a una situació molt dura sol. Això et feia adquirir valors d’autoestima, eres capaç d’enfrontar-te a situacions molt difícils tu sol. Els companys de la presó també em va canviar, durant un temps, vaig conviure amb l’home que va matar i violar a una nena de 4 – 5 anys. No estàs preparat per entrar la presó, i allà, t’adones que no ets un heroi, senzillament tens unes conviccions. Com he jo dit vivia en un cercle bastant protegit i tancat. Als 13 anys ja era testimoni de Jehovà, llavors estava dins d’una comunitat de persones amb principis ètics i morals resguardat. No tenia pràcticament relació amb gent sense les meves conviccions. La presó em va canviar en el sentit que em va endurir la pell. La forma en la qual raonava i parlava va canviar. Vaig aprendre a valorar aspectes de la vida, com per exemple, l’amistat, perquè vaig desenvolupar vincles en moments difícils allà dins. També em vaig adonar que tot no és blanc o negre, hi ha coses grises.

Vaig sortir de la presó sent un home, una persona que no li tenia por a res, no m’importava enfrontar-me a les situacions. Aquesta experiència no em va crear cap trauma, és més, quan vaig sortir no estava preparat. Alguns dels meus companys, altres testimonis de Jehovà, van ser-hi fins a deu anys i jo em vaig mentalitzar que sortiria en uns anys, no en uns mesos.

Tens algun record bonic? Quin?

Tota l’experiència va ser bonica, vaig entrar en contacte amb joves que es van guanyar el meu respecte, encara són els meus amics. En moments de dificultat fèiem pinya.

La teva vida va córrer perill diversos cops, ens pots explicar una d’aquestes experiències?

En aquelles presons, l’ambient era molt tens. Hi havia alguns condemnats a mort, és per això que tot era igual, ja que no els hi podien fer res pitjor. Poc després d’arribar ja vaig veure molta violència. Quan vaig passar més por va ser quan es va decretar l’amnistia política. Aquesta amnistia afectava els objectors de consciència, però no tots els presoners. És per això que alguns van decidir raptar-nos, pujar-nos a la teulada i matar-ne alguns i d’aquesta manera demanar una amnistia total, és a dir, que ens deixessin sortir  tots els presoners. En aquella època teníem alguns companys de confiança, i ens van avisar que havíem de vigilar. És per això que ens vam dirigir al centre de vigilància per parlar amb el responsable. Li vaig explicar que crèiem que corríem perill, ell no em va fer cas. Va ser sortir d’allà i ràpidament va començar un “motí”, cremaven mobiliari, hi havia autolesions… Els guardes tiraven pilotes de goma. Un grup ens vam posar contra la paret perquè les boles no ens toquessin. Allà vam començar a escoltar gent que ens cridava, ens estaven buscant, volien aprofitar la situació per agafar-nos. Però tot i que ens estaven buscant, van passar per davant nostre, no ens van veure i van passar de llarg. Ells anaven amb  ganivets. Ens vam refugiar a una cel·la, fins que es va fer el silenci. De matinada ens van emportar a l’infermeria i ens vam quedar allà refugiats.

Què fèieu en el vostre temps lliure?

No estàvem tot el dia a les cel·les, convivíem bastant al pati. El que principalment fèiem era caminar i jugar al frontó, vaig aprendre a jugar-hi allà. També vaig sol·licitar entrar a treballar als tallers que hi havia a la presó, n’hi havia un on es feien maquetes de vaixells, un altre de guitarres… Els meus companys i jo vam entrar al taller de guitarres. Treballaven unes quantes hores al dia, com que no teníem res més a fer arribàvem a fabricar trenta guitarres al dia. Amb aquest treball guanyàvem diners i els ‘utilitzàvem per comprar menjar o altres coses a la taverna que hi havia i, fins i tot, per estalviar diners per a la nostra sortida. Però encara així, el nostre temps estava “marcat” per alarmes. Una alarma per despertar-se, una altra per menjar, una altra per dormir, així cada dia. Podies tenir molt de temps lliure o no tenir-ne, en aquella situació era millor no tenir temps lliure i estar ocupat, els dies no es feien tan lents.

En aquella època, la presó és com l’ensenyen a les pel·lícules?

A les pel·lícules americanes hi ha molta violència i jo només vaig estar en una presó, he conegut a gent que ha estat a moltes i han viscut diferents experiències. La presó tenia unes reixes enormes des d’on es vigilava tot el recinte i hi havia una escala central que dirigia cap als nivells 1 i 2. Les cel·les tenien petites finestres molt elevades de sòl. Recordo que per exemple, per fregar, utilitzàvem com un tipus de bandera. Tot feia olor de ranci, com un vaixell pirata. La situació era molt dura, res a veure amb les presons d’ara, les condicions eren de precarietat màxima. Però res a veure amb les pel·lícules perquè la majoria són americanes, per trobar semblances entre la meva experiència i les pel·lícules s’hauria de comparar amb una pel·lícula espanyola inspirada en aquella època.

Alguna vegada et vas penedir de la decisió que vas prendre?

No, mai me n’he penedit. Des de ben petit sabia que jo no voldria fer la mili, és per això que m’anava preparant mentalment. Tenia amics i coneguts que ja sabien que al complir els vint anys se’ls emportarien cap a la presó. Sabia que tard o d’hora aquella seria la meva experiència. No em vaig penedir, al contrari, vaig reafirmar més les meves conviccions, seguia el model d’altres persones objectores de consciència que inclús havien mort dins dels camps de concentració. Totes aquestes persones que han estat empresonades, només havien de firmar un paper renunciant a la seva fe per sortir de la presó, però no ho feien. Avui en dia encara hi ha Testimonis de Jehovà, arreu del món empresonats per objecció de consciència, com és el cas de les persones d’Eritrea. Alguns d’ells porten a la presó més de vint anys.

Aitana Carrasco i Marta Muñoz

Redactors juniors

El més recent