Pere Riera: “El teatre és un reflex de nosaltres mateixos”

54 views

Pere Riera (Canet de Mar, 1974) és dramaturg i director teatral, llicenciat per l’Institut del Teatre, on és professor.  Ha escrit i dirigit obres com Lluny de Nuuk (2010, premi Crítica Serra d’Or 2011), Red Pontiac (2011), Desclassificats (2011), Barcelona (2013, premi Max al millor text teatral) i Infàmia (2016). És també coautor d’alguns guions televisius, com la sèrie Ventdelplà.  

Per què vas decidir ser autor i director de teatre?

Jo mai havia pensat fer teatre Vaig començar a fer Dret i aviat em vaig adonar que m’havia equivocat, que no m’agradava gens. Això va ser una frustració, tothom estava satisfet amb les seves carreres menys jo, estava perdut, tenia 18 anys i va ser dur. Vaig acabar fent teatre perquè tenia un parell d’amics que n’estaven estudiant i em van convidar a provar-ho. A la facultat de Dret, durant les classes m’avorria molt. Aleshores el que feia era el pallasso, entretenia els meus companys. Vaig pensar en ser actor, llavors es començaven a fer sèries a TV3 i semblava que actuar podia ser una opció de feina. Em vaig formar durant tres anys però quan vaig començar a treballar com a actor vaig veure que tampoc m’agradava, que a l’escenari ho passava malament, em sentia molt insegur. Llavors vaig provar a dirigir i això em va encantar: crear vida a l’escenari i moure els fils per aconseguir-ho. Simultàniament vaig fer Història de l’Art. I després vaig estudiar Dramatúrgia i Interpretació a l’Institut del Teatre. Així he acabat escrivint i dirigint teatre i fent-ne classes.

Quins temes creus que són els més destacats en les teves obres?

El més habitual són les relacions familiars, ja que la família és un focus de conflictes constant, i el teatre es nodreix sempre del conflicte perquè sense això l’obra no té interès. Sempre dic als meus alumnes: no som escriptors, som inventors de problemes. Creem problemes perquè als personatges de les nostres obres i dels nostres guions els passin coses i les hagin de resoldre. 

També m’agraden molt els personatges femenins, em surten més interessants, cosa que és paradoxal, perquè soc un home, però tinc un interès especial pel món de les dones.

D’on treus les idees? Què fas quan et falta la inspiració?  

Fins ara, en aquests quinze anys llargs que fa que m’hi dedico, per sort o per desgràcia, no m’he pogut permetre que em faltés la inspiració, ja que he escrit a partir d’encàrrecs. Això vol dir que tens un termini, com qualsevol altre treballador. Quan tens l’ofici i coneixes les eines és més difícil que estigues a expenses de la inspiració. Les històries sorgeixen d’algun lloc, d’allò viscut. Les idees surten de la meva experiència personal i això inclou també totes les vides de les quals he estat testimoni. I no només vides reals de la gent que m’envolta, també les vides que apareixen en els relats dels quals jo he estat lector o espectador. Tot això és el que em nodreix per crear noves vides. No pots inventar res a partir del no-res. Quan et falta la inspiració obres el bagul dels records i les vivències i comences a estirar algun fil. Sempre escrius a partir d’alguna cosa que et preocupa o t’inquieta en aquell moment vital, sigui quin sigui el context en què s’ambienta l’obra. Escrius perquè vius. 

Fins a quin punt el tipus de públic o el seu comportament pot afectar la representació?  

Quan tu vas al teatre vas a veure una funció que cada dia és aparentment la mateixa, però que sabem que cada dia canvia. No són els actors o el text els que canvien, són els espectadors. Les persones individuals que es troben cada dia en el teatre sempre són diferents i la relació que es crea entre elles també, per mil i un factors: pels factors psicològics que defineixen cadascuna d’aquestes individualitats, però també a vegades per factors atmosfèrics, per les circumstàncies en les quals es troben aquelles persones. El que ens passa en aquell moment és diferent, per tant, també és diferent la manera de rebre i de reaccionar davant d’allò que ens estan explicant a l’escenari. La rebuda de l’espectacle és sempre diferent, doncs. D’altra banda, com a autor de teatre, tinc en compte el tipus d’espectadors als quals m’adreço quan escric una obra de teatre. Si a mi m’encarreguen una obra per una sala en què hi poden haver 1000 persones, no escriuré el mateix que si l’obra es representés en una sala de 300 persones. Un altre factor important és que el públic no té la mateixa actitud segons a quina sala acudeix. El tipus de conducta que sol tenir l’espectador, pot fer que determini quina obra escriuré per a cada sala. En televisió passa el mateix: segons la plataforma o el canal on es difondrà la sèrie o la pel·lícula l’escriuràs d’una o altra manera, perquè l’espectador la rebrà amb unes expectatives diferents.

Què creus que s’hauria de fer per a què els adolescents tinguin interés pel teatre? 

Doncs que escrivíssim obres que interessin als adolescents, que us hi sentíssiu reflectits. Durant molts segles, a Europa, al teatre només hi anaven els rics perquè eren els que sortien a les obres. O bé hi anaven els pobres perquè quedaven fascinats per aquelles històries amb personatges que no eren com ells. Fins que al segle XIX els autors de teatre van començar a escriure històries de gent de classe mitjana i, llavors, aquesta gent va començar a anar al teatre perquè parlava d’ells. Jo crec que amb els joves passa exactament el mateix. El teatre és un mirall, un reflex de nosaltres mateixos. Si jo no m’identifico amb els personatges l’obra no m’interessarà. Vosaltres anireu al teatre quan us hi sentiu reflectits, quan sentiu que aquella funció parla de vosaltres, i això és possible que passi si vosaltres creeu les històries. No era el mateix ser adolescent als anys 80 que l’any 2021, jo estic lluny de la vostra realitat, puc escriure una història d’adolescents, però hi ha el perill de caure en estereotips i superficialitats. Us animo a escriure obres de teatre,  no és tan difícil!    

Quines obres de teatre ens recomanaries?

Totes les que us caiguin a les mans! Però per mi els autors més importants són Shakespeare, Txèkhov, García Lorca. Un altre autor espanyol, contemporani, que us recomano molt és Juan Mayorga:  I teatre català:  Guimerà, Sagarra… i autors contemporanis com Guillem Clua, Pau Miró, Jordi Casanovas…  I Josep Maria Bernat i Jornet, que va ser un dels responsables que no desaparegués el teatre català durant els anys del franquisme. Tots els autors de teatre actuals a Catalunya li devem gratitud eterna.  Un altre que a mi m’agrada molt és Friedrich Dürrenmatt, és l’autor d’una de les obres que m’agrada més, La visita de la vella dama.

Has escrit alguna obra destinada a un públic infantil i juvenil? T’agradaria?   

L’Auditori de Barcelona té una iniciativa que es diu la Cantània. Cada any s’encarrega una obra a un autor que treballa amb un músic, per fer una cantata. Moltes escoles, durant tot el curs, preparen amb el professor de música les cançons de l’obra. Després es troben, o bé a l’Auditori de Barcelona o bé en grans teatres, i fan una posada en escena, on els nens i nenes canten. Això m’ho van demanar fa uns quants anys i vaig escriure una Cantània. L’obra es diu Babaua, les aventures de Mimi. Ha sigut l’única obra que he escrit per a un públic no adult. Ara em plantejo fer més obres per a nens perquè tinc una nena petita. Estic tot el dia llegint-li contes i em ve de gust poder escriure una obra infantil, és un públic molt agraït. Però per a joves no m’hi he atrevit mai, per allò que us deia abans.  A la vostra edat patiu una revolució interna, us passen moltes coses en molt poc temps. I això només ho sabeu vosaltres. Em trobo molt lluny de la vostra realitat, em semblaria un acte d’intrusisme. Ho heu de fer vosaltres.

T’agrada veure les teves pròpies obres com si fossis una persona més del públic?  

Quan escrius un conte o un poema hi ha dies que el rellegeixes i el trobes fantàstic i el tornes a rellegir un altre dia i el trobes horrorós. En qualsevol acte creatiu que fas et passa constantment això, en una obra de teatre també. És molt difícil distanciar-se. Sí que vaig tenir un moment que no oblidaré mai la primera vegada que vaig escriure una obra de teatre i es va representar. El director em va convidar a veure un assaig i recordo aquella sensació que no he tornat a tenir mai més. El que havia escrit estava en negre sobre blanc, en un paper, no eren més que paraules, encara que  a la meva consciència allò era viu. Recordo que quan els actors van començar a interpretar la meva obra, de cop  hi havia vida davant meu que jo havia creat. Ho  havíem creat entre tots, però aquell univers partia d’allò que havia creat jo sol a casa en un paper. Va ser preciós, em vaig emocionar. Allò era fascinant, però també monstruós: dins dels marges de la ficció podia crear qualsevol cosa. Les altres vegades que he vist funcions meves ho he fet més amb ulls crítics, fixant-me en el que cal arreglar.

Com veus la situació que està vivint el teatre actualment?   

El teatre és un malalt crònic, que no morirà mai,  sempre està en perill i aquest any encara més. Hem tingut sort que ens han deixat obrir els teatres, encara que sigui amb menys capacitat. A altres països no obriran fins al setembre. Deixant de banda la conjunctura actual, tenim institucions que no hi creuen i no fomenten la cultura. En la cultura, en el teatre, els ciutadans ens enfrontem amb la realitat i ens fem preguntes. Potser no els interessa que els ciutadans desenvolupin un sentit crític. Per això els pressupostos culturals són raquítics. La situació és de supervivència i hi ha grans desigualtats a l’hora de rebre els recursos. Hi ha molt poca gent que pugui viure del teatre. Fins i tot hi ha artistes que fan teatre sense cobrar. Em fa pena i em genera rebel·lia. És una feina i com a tal s’ha de retribuir.

Què penses que pot aportar el teatre a la societat?

És un espai de diàleg: quan tu llegeixes un llibre, un conte, un poema estàs dialogant amb l’autor, t’està dient alguna cosa. La lectura és un acte individual que pots fer en la intimitat de casa teva. El teatre és dels pocs espais on aquesta experiència ha de ser necessàriament col·lectiva. L’espai de trobada fa que l’acte de reflexió i l’acte de diàleg tinguin unes característiques que no té cap altre. El teatre fa aquesta funció, la gent de forma inconscient la necessita perquè sap que l’experiència d’anar al teatre no és la mateixa que estar a casa veient la tele, falta aquesta trobada i la gent la busca.  Estem en pandèmia, però el públic ha anat igualment al teatre. Fa uns anys, amb la crisi econòmica del 2007-2008, la gent no va deixar d’anar al teatre. Fins i tot en els camps de concentració els presos feien teatre. Els ho treien tot, però feien teatre per fugir de la realitat o per posar-la en relleu. A l’Antiga Grècia, el teatres es construïen a les acròpolis, en el terreny sagrat al costat dels temples i les termes, era un circuit sanador. El teatre et sana, fa una funció de purga, de neteja. Això no ho aconsegueix cap altra ficció, ni tan sols el cinema. Et fa participar d’una mena de litúrgia, de cerimònia col·lectiva.  El teatre és necessari.

Aitana Carrasco, Héctor Prat, Víctor Martínez i Xènia Varas

Redactors juniors

El més recent