Esther Méndez: “S’hauria de fer un esforç des de les institucions per visibilitzar més l’art femení”

74 views

Esther Méndez, una jove ex-alumna de la nostra escola, és l’artista que ha fet dos murals al carrer Jacint Verdaguer de Premià: el del 8M i el dedicat a Martí Rosselló. Va estudiar Educació Infantil, però va decidir entrar al món de l’art a través de la il·lustració infantil i l’animació audiovisual. Des de llavors ha treballat com il·lustradora, principalment en llibres, projectes publicitaris i televisió.

Què o qui et va inspirar a fer aquests murals? Dedicaries el mural a algú en especial?

Els dos murals van ser un encàrrec. Per una banda, el del Martí Rosselló me’l va encarregar el Xavier Boronat, llibreter del Vapor Vell, juntament amb la regidoria de cultura de l’Ajuntament. Era un homenatge pel desè aniversari de la mort de l’escriptor premianenc. Jo el coneixia personalment i admirava la seva obra, per tant, va ser un honor que em fessin aquesta proposta i vaig fer la il·lustració amb tota l’estima del món. Evidentment li dedico a ell.

El mural del 8M me’l va encarregar la regidoria d’igualtat de l’Ajuntament, després d’haver fet un parell de feines en comú. També em va fer una il·lusió especial, perquè treballar amb tot el que tingui a veure amb el feminisme m’agrada i crec que és molt important. És un mural de dones que han aportat coses importants a la història, però el dedicaria a totes les dones de Premià, a les escrivim i construïm la nostra història des de l’anonimat.

Creus que amb el mural del 8M podries ajudar algú? Si és així, a qui? 

Espero que sí! És una manera més de conscienciar i difondre el missatge feminista. Mentre feia el mural ja observava com passaven nens i nenes i preguntaven a les famílies qui eren aquelles dones. Crec que visibilitzar referents femenines que han volat amunt i han aportat coses importants a la història de la humanitat és fonamental perquè les nenes d’avui en dia tinguin referents i puguin tenir les mateixes oportunitats que els homes en tots els sentits.

Amb quin mural t’has sentit més identificada o has gaudit més fent-lo?

He gaudit molt amb els dos murals. Normalment treballo sola i el fet de treballar al carrer interactuant amb la gent em donar molta vida.  M’identifico molt amb el mural del 8M. La part de la dreta representa un munt de dones desconegudes que agafen un llapis i escriuen la nostra història des de la nostra perspectiva, sempre fins ara escrita per homes. Vull pensar-me dins d’aquell grup de dones que treballen per canviar la mirada.

Creus que vas representar bé la idea que tenies en el cap en aquests murals? En canviaries o milloraries algun aspecte? Si es així, quins i per què? 

El mural del Martí representa un passatge de la novel·la d’Anna K. El text parla de la protagonista passejant per la cantonada on justament està ubicat el mural després d’un esdeveniment traumàtic i fosc. Em va costar molt trobar equilibri en aquesta il·lustració, ja que havia de dibuixar alguna cosa decorativa i prou bonica per estar al carrer, però no volia trencar la perversitat i foscor de la novel·la. Al final li vaig fer una ombra fosca i fantasmal a l’Anna K, representat el passat pertorbat que la persegueix allà on va. Espero haver arribat bé a l’equilibri que buscava, però sempre et quedes amb el dubte de com serà interpretat.

En el cas del mural del 8M, ara mateix segurament hi afegiria més dones catalanes i espanyoles. Només hi vaig representar la Mari Pepa Colomer, primera aviadora catalana, però després pensant-hi més crec que hagués estat bonic dedicar el mural només a dones autòctones importants, que n’hi ha moltes i algunes d’elles poc conegudes.

Creus que més persones haurien de conèixer el teu art i el que vols expressar?

Estic contenta amb la quantitat de gent que coneix el meu art a hores d’ara. Em suposa un bon equilibri entre la vida personal i la professional, treballo plenament de la il·lustració i això per mi és una alegria. També hi ha moltes altres artistes molt bones que expressen idees molt interessants, crec que en l’art està bé la varietat, totes les visions aporten, i més si són transgressores. Aposto perquè sigui un món més col·laboratiu i menys competitiu. El que sí que crec és que s’hauria de fer un esforç des de les institucions per visibilitzar més l’art femení en general.

Com et vas sentir després de fer aquestes obres? Et vas sentir alleujada o nerviosa pel que puguin pensar els altres? 

Em vaig sentir alleujada, sempre que he de fer obres que ha de veure molta gent m’entra un cert neguit, em qüestiono si ho faré prou bé, si estaré a l’alçada. Després em vaig empoderant durant el procés i normalment n’acabo contenta. El fet de ser murals, que romanen molt de temps a una paret visible, augmenta una mica la pressió, però alhora la satisfacció també és més gran quan reps paraules amables de la gent.

Creus que les persones neixen amb l’art de dibuixar o que amb el temps totes les persones poden desenvolupar-lo? 

Crec que dibuixar és en part molta tècnica i, com a tal, s’aprèn amb molta constància i esforç, com tantes altres disciplines. Hi ha persones que d’entrada hi tenen més facilitat que d’altres, però he estudiat al costat de gent que arribava sense saber dibuixar i han sortit dominant la tècnica d’una manera sorprenent.

També és veritat que en l’art, a part de tècnica, hi ha una part molt gran de creativitat que podria ser més innata o, si més no, que requereix d’altres processos menys acadèmics, però que també es pot treballar i alimentar de moltes maneres.  No crec que l’art estigui limitat només a aquelles persones que semblen mostrar una facilitat innata.

Quina reacció et passaria pel cap si algú no estigues d’acord amb la teva iniciativa i a causa d’això fes un graffiti al teu mural i es veiés afectat?

Em sabria greu que algú fes malbé el mural del 8M com a mostra masclista, ha passat en d’altres localitats i demostra que encara queda molta feina per fer en aquest sentit. Però bé, l’art al carrer està exposat a que passin aquest tipus de coses que no podem controlar i la gent que fem murals en som conscients.

A les persones que tenen ment tancada i que no estan d’acord amb la teva proposta del 8 M, que els diries?

Els hi diria que s’informessin, que llegissin, que escoltessin les seves companyes dones i que es dotessin d’eines per diferenciar quins discursos mediàtics són populistes i manipuladors i quins estan basats en informació i problemàtiques reals.

Només cal veure els números de dones que són assassinades cada any per violència masclista per saber que encara hem de fer molta feina i que cada acció, per petita que sigui, és necessària.

Que creus que és el pitjor de ser il·lustradora? I el millor?

El pitjor segurament és la precarietat del món laboral. La majoria d’il·lustradores som autònomes i no tenim grans clients fixes, anem fent projectes per clients diferents. Això pot arribar a ser molt inestable o, en alguns casos, insostenible. És difícil viure plenament de la il·lustració i malauradament, no tothom se’n surt.

El millor, per mi, és que, si aconsegueixes una certa estabilitat, és una feina molt agraïda, sense rutines molt marcades i molt variada i enriquidora. Per exemple, a mi m’agrada treballar molt pel públic infantil i dibuixar contes o material per treballar a l’aula, però de tant en tant m’arriben projectes per públic adult i em fan canviar totalment el xip i l’estil i m’agrada haver-li de donar una volta nova a la meva feina. És un procés de constant revisió i creixement.

Tens algun record especial de l’escola? Quin va ser el teu professor preferit?

Tinc molts records de l’escola, de les classes, dels professors… vaig aprendre moltes coses a l’escola i jo gaudia molt aprenent, però crec que el més bonic que conservo són algunes amigues i amics que encara ara ho continuen sent. De tant en tant encara recordem anècdotes d’aquelles èpoques i riem.

No recordo tenir un professor o professora preferit, però amb el temps m’han quedat més marcats uns que altres. Els hi guardo molta estima a la Roser i a la Dolors, recordo que em van acompanyar en el camí de la lectura, que em van fer estimar els llibres i les històries i això és un gran regal.

Com et vas preparar per ser il·lustradora? Que recomanaries a aquelles persones que comencen en aquest mon de la il·lustració?

Sempre m’havia agradat dibuixar, però quan vaig decidir fer el pas per convertir l’afició en una professió em vaig inscriure a estudiar il·lustració i animació a l’escola d’art Pau Gargallo de Badalona. Allà vaig fer un cicle de 3 anys i l’any següent vaig ampliar els estudis d’il·lustració a l’escola Joso, de Barcelona. 

A aquelles persones que volen començar aquest camí els diria que es formessin, que no n’hi ha prou amb dibuixar bé, que necessiten estudiar, practicar molt i ampliar els coneixements i la mirada per estar preparades pel món laboral. És una feina que requereix tant d’esforç i preparació com qualsevol altra i l’escola d’art és un lloc meravellós per formar-se.

Hi ha algun llibre en especial que t’hagi agradat il·lustrar?

El primer conte que vaig il·lustrar, un conte de “bona nit” per nadons, em va fer una il·lusió especial. Era el primer conte que m’encarregava una editorial, fins aquell moment em pensava que allò no em passaria mai. Vaig topar amb una editorial molt maca i el text sortia d’una cançó per infants que havia composat una noia que havia conegut feia un temps en un curs i amb qui em portava molt bé, va ser ella la que em va proposar per la feina. M’ho van posar tot molt fàcil i guardo un bonic record d’aquella primera experiència. La primera vegada que veus la teva feina impresa i transformada en conte és especial.

Irene Cereza, Carla Peña i Marta Ruiz

Redactors juniors

El més recent