Alexandre Ars és actor de teatre musical. Va néixer a Guissona (La Sagarra). Ha participat en musicals com Fama, Rent, Carrie, The Producers i The Book of Mormon. Actualment és swing al musical Ànima i està assajant El dia de la marmota.
En què consisteix la feina d’un swing?
En el món dels covers, que vol dir substitut, tenim tres tipus de rols. Tenim el que es diu en anglès understudy, que vol dir que cobreixes, per exemple, el protagonista i ja està: quan el titular lliura i descansa o està malalt tu passes a fer el seu paper. Després tenim l’standby, que són substituts que s’estan esperant fora de l’escenari per si passa alguna cosa durant la funció, això normalment es fa quan els rols són súper exigents, amb temporades molt llargues… Després hi ha el swing: és el mateix que el primer que us he explicat, però amb molts personatges; normalment no cobreixen els protagonistes, cobreixen personatges molt petitets, però en tenen un munt. Per exemple, jo a Ànima cobria el George, el Ray, el John, l Archie i el noi que balla claqué. Tenia aquests cinc personatges: això vol dir que jo en qualsevol funció podia sortir a fer-ne un d’aquests si passava alguna cosa, no se sentien bé etc… Això implica tenir el meu vestuari per cadascun.
T’agrada fer de swing?
M’agrada molt perquè em manté sempre l’adrenalina de sortir a l’escenari; si no quan portes, per exemple, 300 funcions, com vaig fer a Fama, amb el mateix personatge ja no és tan emocionant. En canvi, sent swing la funció es nota més viva: són quasi tres hores d’espectacle anant per llocs diferents, amb emocions diferents, amb gent diferent, cantant coses diferents… Has d’estar molt concentrat, però et dona una energia que a mi m’agrada molt.
És complicat preparar-se tants papers d’una obra? Com ho fas?
Utilitzo un sistema especial que consisteix en 3 passos que són: una llibreteta per cada personatge només amb el seu text per anar-lo repassant, una bíblia de posicions que faig amb l’IPad posant en un plànol zenital de l’escenari on és i el que fa cada personatge en cada coreografia i, per últim, em faig papers petits on m’apunto tot el que fa cada personatge en cada funció pas per pas, i és com una xuleta per cada funció. La preparació és molt important perquè a vegades surts a la funció i no has provat mai les coses davant del públic. Per exemple, el dia que vau venir vosaltres a veure Ànima era la primera vegada que feia de George, que és un personatge bastant important i no havia provat mai la cançó, recordo que em feia una mica de mal el coll… va ser com molt complicat. Però al final la teva feina tampoc és ser l’estrella del xou, és cobrir el paper perquè la persona que feia de George no podia fer funció aquell dia. És una feina que no està visibilitzada, però és imprescindible a nivell de teatre musical en espectacles que tenen una llarga durada i moltes funcions. Sense els covers i els swings una temporada amb vuit funcions a la setmana seria inviable
Has participat en altres obres fent de swing?
Sí. Vaig fer l’espectacle Broadway a cappella, que també era molt complicat: era un concert a cappella i només podia cobrir dos o tres personatges perquè la complexitat era extremadament alta. També vaig fer com a swing el musical Carrie al Teatre Gaudí. En espectacles de gran format no havia fet mai de swing fins ara, sí que havia fet de cover i d’alternant.
Creus que valoren la teva feina fent de swing o d’altenant?
El públic no la valora, però perquè tampoc la coneix gaire i per això em fa molta il·lusió que vosaltres hagueu volgut saber-ne més. No es valora però per desconeixement. La gràcia també és aquesta, que el públic no noti res. La gent no ha de notar mai la diferència entre el titular i el cover. Dins del sector sí que està ben considerada, penseu que aquesta feina es valora més econòmicament perquè és molta responsabilitat, per això també es cobra més. També és veritat que hi ha moltes vegades que a la gent que fa de swing sempre els acaben agafant de swings i llavors al final se’n cansen perquè també volen més estabilitat. Tot té els seus pros i els seus contres.
Quin paper t’agrada més cobrir a Ànima?
Em va agradar molt cobrir el del George, que és el que vau veure, sobretot per la segona part, quan es fa passar per italià: era molt divertida de fer i com que mai m’havien vist els companys fent allò va ser molt divertit. També va ser molt divertit fer el cap del cinema, el senyor Ducerne, perquè de cop era una altra corporalitat, una altra fisicalitat i era diferent. Hi va haver un parell de personatges que no els vaig arribar a estrenar mai perquè no hi va haver cap incidència.
Des de petit volies ser actor? I si no és així que volies ser?
Jo des de petit he volgut ser vàries coses: sempre m’ha agradat ballar, se’m donaven molt bé les matemàtiques, potser volia ser biòleg… Més endavant em vaig adonar que m’agradava molt el dibuix tècnic, vaig començar a estudiar disseny gràfic i després ho vaig deixar per fer teatre musical. El vaig descobrir quan era adolescent,abans no el coneixia, i em va semblar fascinant perquè és l’experiència artística on es barregen més disciplines. Com que tocava el violí, ballava, feia teatre, cantava… A nivell de teatre musical tens l’escenografia, les coreografies, la música, el maquillatge….Tens mil coses, és l’espectacle més complet.
Què vas estudiar per arribar on ets? Et va semblar complicat?
Mai hi ha un camí marcat a seguir, això està clar. Hi ha uns estudis de base, com l’Institut del Teatre, però jo no vaig anar-hi perquè allà no em donaven els estudis de teatre musical que jo volia fer: no hi havia gairebé dansa ni cant, però en canvi hi havia un gruix molt fort d’interpretació; depèn de què busquis et pot encaixar o no. Jo vaig anar a una escola d’arts escèniques que es diu Aules. Allà vaig estudiar els quatre anys del títol d’intèrpret de teatre musical. Però hi ha mil persones que han estudiat molt més que jo i no estan treballant professionalment, persones que van estudiar una altra cosa i estan treballant d’això perquè se’ls dona molt bé… Hi ha mil camins a fer i tots són correctes i i tampoc és tard mai.
Com ho faries per acostar el teatre als adolescents?
El teatre per als adolescents és súper necessari. Jo soc de Guissona, no fèiem sortides al teatre gaire sovint. En el moment no me n’adonava, però ara amb perspectiva penso que hauria sigut molt interessant poder veure teatre amb l’escola. Cal que les escoles siguin les que més promoguin això; també la Generalitat, que promogui que es vegin obres en sessions matinals, com fan al Teatre Nacional. Sobretot els teatres públics han de ser els que ofereixin aquest servei de manera més directa, són els encarregats que qualsevol obra la puguin veure els adolescents en horari escolar, perquè segur que aprenen tant si els ha agradat com si no, perquè tot això implica un debat que em sembla molt interessant que sorgeixi.
