Annabel Totusaus (Calafell, 1974) és una actriu catalana que va estudiar a l’Institut del Teatre. Aquesta temporada l’hem pogut veure representant Ànima al Teatre Nacional de Catalunya.Es coneguda gràcies als seus papers en musicals com Boscos endins, Pares Normals o La Nit De Sant Joan i en obres de La Cubana. També ha participat en sèries de televisió com El cuerpo en llamas o Com si fos ahir. Ha guanyat un premi Butaca i un premi de la Crítica a la Millor Actriu de Musical. Actualment viu a Masnou amb la seva família.
Per què has escollit aquesta feina? De petita també volies ser actriu?
De petita no ho sé, però quan vaig haver de decidir quina carrera fer sí que tenia molt clar que volia dedicar-me a ser actriu, i em vaig voler presentar a les proves de l’Institut del Teatre. Si no hi hagués entrat, hauria fet filologia, però hi vaig entrar, vaig començar a fer la carrera i gràcies a Déu m’he pogut dedicar a això, que és una feina bastant difícil. Ja sabeu que no és continuada. Ho vaig triar perquè el que més m’agradava era cantar, ballar i actuar. Ja havia fet algun curs de teatre, però tampoc és que tingués cap familiar que s’hi dediqués. Jo crec que m’agradava molt posar-me en la pell de diferents personatges i viure altres vides. Això m’apassionava molt i ho vaig voler intentar.
Quin és la part més t’agrada de la teva interpretació a Ànima?
Si hagués d’escollir un moment, seria l’última escena amb la Greta, al final del tot, quan la Haze li diu que el que ella té és autenticitat i que ha de pensar molt en ella, no en el que la gent pensa o espera d’ella. És un missatge que jo el trobo molt maco, aquí m’agrada molt el text, perquè trobo que és una cosa que ens l’hem d’aplicar tots, també vosaltres, perquè a vegades estem condicionats per coses que ens diuen els amics, pares… Crec que ens hem d’escoltar més. L’obra parla molt també d’escoltar-se el cor, del que et surt de l’ànima. Aquesta escena ho recalca molt. La Haze en cap moment li diu què ha de fer. La Greta diu:“I si ara li dic a en Walter que em quedo la feina, et semblarà bé?”, i li responc que sí. Després diu: ”I si li dic que no, estarà bé també?”, i responc que també estarà bé. Pot fer el que vulgui. No li posa cap condicionant, i això és maco del meu personatge.
Quin és el personatge que més ha costat d’interpretar? I el teu preferit?
El meu preferit el tinc clar. Tot i que la Haze d’Ànima m’agrada molt, el meu preferit és el de la fornera de Boscos Endins, un musical que va fer Dagoll Dagom al Teatre Victòria. Aquest personatge em va agradar molt perquè va ser el primer musical que vaig fer, jo venia d’estudiar per fer teatre de text. Això no vol dir que els intèrprets de musical no siguin actors o actrius de text, em refereixo que hi ha especialitats i jo vaig fer text. La vida m’ha portat cap al teatre musical, que trobo que està molt bé perquè pots ballar, pots cantar, pots interpretar. El problema és que jo no m’havia preparat per fer teatre musical i vaig començar amb una obra d’Stephen Sondheim, on les cançons són molt difícils. Estic molt orgullosa d’haver estat cantant allà amb una orquestra. Era una mica inconscient, quan ets jove no ets tan conscient de les coses.
El que m’ha costat més potser va ser l’espectacle Confesiones de mujeres de 30, perquè hi havia de sortir a fer un monòleg de l’estil dels d’El Club de la Comedia. Jo en aquell tros patia una mica perquè m’agrada l’humor i em considero una actriu bastant còmica, però… de vegades et donen un text que has de defensar, i potser va ser el paper que més em va costar de gaudir.
Quin és el factor més important per poder ser una bona actriu?
Crec que has de tenir molta tècnica, estar molt en el paper i viure allò en el present, sentir-ho. Necessites ser molt autèntica. Després hi ha més coses fora de l’escena: has de tenir molta constància, molta paciència, perquè la feina dels actors no és continuada i aleshores has de tenir calma interior, confiança, saber esperar.Potser això no es veu en l’escena però sí a la teva vida.
Quin canvi notes entre fer teatre i fer televisió?
Sobretot és que la televisió és molt immediata, vol dir que has de donar un resultat ràpid. Has d’aprendre un text i no el practiques quasi. Et poses aquell dia amb el company que tinguis i ja graven. En canvi, el teatre té tot aquell espai d’assaig, de prova, de saber què et pots quedar, què no t’interessa. El canvi és la rapidesa.
Com vas perdre la por d’actuar davant de tanta gent?
De petita, a la classe, era una mica ploramiques i era molt sensible. La mestra va dir a la meva mare que em costaria fer coses. Després devia pensar: “Com és que l’Annabel està fent d’actriu si és tan tímida?” Us he de dir que molts actors són molt tímids. Potser l’escenari et dona tot allò que no tens a la vida, el que no faries en el teu dia a dia. Jo era molt vergonyosa. No recordo ben bé el primer moment d’estar dalt d’un escenari, però una cosa que està molt clara és que, com tot a la vida, quants més cops ho fas, menys por tens. És com quan has de presentar un treball a la classe i potser dius: “Ostres, estic molt nerviosa, ara parlaré malament”, però ets capaç de fer-ho i veus que t’ha sortit. Segur que la segona vegada que presenteu un treball ja no estareu tan nerviosos, perquè ja ho heu fet i heu trencat aquesta barrera. Nosaltres, com a actors, també: un cop ja hem anat entrenant i estant més davant del públic perdem més aquesta tímidesa. Com més practiquem, menys por i menys vergonya tenim.
Què és el que més costa de la teva feina?
Parlo molt des d’un present, perquè potser abans m’han costat moltes coses. Abans d’aquest musical, per exemple, he estat un temps que no he tingut molta feina i m’ha costat estar parada perquè sempre he estat treballant molt com a actriu i he estat amb companyies que considero que són importants aquí a Catalunya, com Dagoll Dagom o La Cubana. I de sobte vaig tenir un temps que no tenia feina i em va costar, perquè soc molt activa. D’etapes així, més dures, se’n aprèn. M’he adonat que estic feta per això, no vull que soni pedant, però jo gaudeixo molt a dalt de l’escenari i m’adono que quan no ho tinc em poso trista.
Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Una de les coses que més m’agraden són les famílies que es creen a les obres, les famílies teatrals, perquè ja sabeu que en aquest ofici treballem molt units, és una comunió de gent i ens ajudem molt entre nosaltres. De cada projecte te’n vas emportant gent que són amics, que acaben sent amics molt forts. El que més m’agrada són les relacions que es fan amb les persones, l’equip. Parlant d’Ànima, jo crec que una cosa que està agradant, a part de l’espectacle, és una cosa que no es veu, però que hi és: hi ha un equip amb molta força, molt d’amor, tothom amb moltes ganes que això tiri endavant, i això s’ha notat a l’hora de posar–lo en escena i la gent ho percep.
Com et cuides la veu per poder fer un musical?
Mireu, ara mateix no sé si m’ho noteu, però estic constipada. Quan he acabat el musical hi ha una cosa al cos que fa com bfffffff…, perquè el cos va aguantant i quan acabes te n’adones que estàs molt cansada, perquè hi has posat intensitat. La meva veu ara no està bé i no sé com ho faria si tingués per davant una setmana de funcions.M’hauria d’estar preparant. Primer, no parlar si estàs amb la veu malament, res de parlar amb els amics ni de sortir, em quedo a casa. Cal dormir molt, descansar, això és el més bàsic. Després hi ha herbes per ajudar la veu, fer molts bafos, beure molta aigua; durant les funcions els actors tenim cadascú té la nostra ampolla d’aigua al costat de l’escenari, i mentre actuem anem bevent per tenir les cordes vocals ben hidratades. I, evidentment, una cosa que fem abans de començar la funció és l’escalfament vocal i físic: tot és una unitat, cos i veu, escalfem molt per tenir tot l’instrument, que som nosaltres, ben preparat.
Alguna vegada heu tingut algun imprevist a l’escenari?
Sí, clar, perquè el teatre és viu i sempre passen coses. Però el curiós és que sempre es resol, t’ajuda el teu company, perquè el teatre no el fas tu sol, el fas amb tota la gent que està en escena i ens ajudem entre nosaltres. D’imprevistos sempre hi ha, però es continua, i sovint el públic ni ho veu. He de dir d’Ànima que hi va haver algun dia a l’inici que la escenografia que havia de girar no es va moure i aleshores van haver de baixar el teló i aturar la funció uns moments perquè per problemes tècnics no es podia continuar. Els imprevistos poden ser per mil coses.
Què creus que es pot fer per a què els adolescents s’acostin al món del teatre?
La proposta del Teatre Nacional és molt bona i també que us facin venir a veure espectacles de teatre; si es prepara molt a classe el que es va a veure hi aneu amb més ganes. Això és una tasca que està molt bé que es pugui fer a les escoles i, per altra banda, é simportant que hi hagi funcions per escoles amb uns preus més assequibles. Aquests preus també s’han d’oferir als joves, per exemple es va fer una funció d’Ànima un dijous a la nit i després un DJ posava música al vestíbul del teatre, tot amb un preu especial. És una proposta molt bona perquè aquell dia el públic és diferent i els joves després surten del teatre i tenen allà la música, poden prendre una copa, poden ballar, poden parlar sobre l’obra… Crec que estan fent una tasca molt bona, i no només al TNC. Però la base hauria de començar a les escoles: analitzar molt bé les obres per després anar a veure-les.
