CR#SH, el mirall adolescent

Maria Hernández, Lucía Milán, Martina Garzón, Inés Mirón i Ivet Martínez.

Cr#sh, tothom pot caure és una obra dirigida per Miquel Mas Fiol i interpretada per Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró. I com a joves que hem vist una obra dirigida a nosaltres volem comentar les coses que hi hem vist, tant bones com dolentes.

El punt de partida d’aquesta obra és una cursa on tres joves reviuen problemes greus de la seva vida i expliquen punts molt difícils amb què qualsevol es pot veure identificat, ja que encara que aquests problemes eren específics, també eren prou generals perquè tots els adolescents es poguessin veure reflectits en alguna part de l’obra. Cal destacar que la raó per a la qual ens hi sentim identificats és perquè l’obra està, precisament, basada en fets reals. I és que van utilitzar testimonis a partir de preguntes que van fer a adolescents que han viscut les experiències de l’obra.

Un punt molt bo que hem trobat és que Cr#sh està pensada especialment per a nosaltres, perquè no hi ha tantes obres realment fetes només per a adolescents. Es poden trobar obres de teatre que són aptes per la nostra edat, però no adaptades a la nostra edat i menys creades per a nosaltres. Per això ens ha agradat molt trobar un tipus d’obra com aquesta i que no només s’ha creat per al nostre entreteniment sinó que també ens ensenya moltes coses útils per a la vida diària.

Hem trobat que el vocabulari, la roba i en general tot el que representava un adolescent era normal i correcte; és a dir, en moltes obres, sèries o pel·lícules cada cop que mostren un adolescent sol tenir el cabell pintat d’un color extravagant, cascos posats les 24h i un vocabulari que ens fa semblar estúpids o que es basa en les paraules que extraiem de les xarxes socials. És per això que ens ha agradat que per fi algú ens mostrés com a persones amb sentiments i situacions incòmodes, i no com una còpia i enganxa generacional.

Nosaltres amb el tema de l’obra i els personatges ens hi hem sentit molt identificades. A l’obra hi ha tres històries amb tres punts de vista diferents i creiem que si no arribas a sentir-te identificat amb un personatge en concret, et pots identificar amb un aspecte de la història d’un altre personatge. Per això diem que els temes tractats estan molt ben escenificats i han representat molt bé l’escenari per poder entendre totes les escenes, tant les més emotives com les de comèdia.

 Un aspecte que els intèrprets han aconseguit d’una manera molt destacable són els canvis de personatges. Moltes vegades per fer un canvi de personatge i poder realment entrar en la pell d’una altra persona, els intèrprets surten d’escena i potser fan un canvi de caracterització, vestuari o maquillatge. D’aquesta manera per a ells és més fàcil. Però en l’obra no sortien d’escena. Ells es posaven o es treien una jaqueta i només amb això ja canviaven completament de personatge, no necesitaven un canvi dràstic d’atrezzo o decorat.

El que complementava molt les escenes era la il·luminació. Totes les escenes s’entenien perfectament, però la il·luminació expressava molt millor les emocions que es volien transmetre.

Com hem dit, l’obra té molts aspectes amb els quals ens hem sentit identificades i que pensàvem que només ens passaven a nosaltres, per això ha sigut molt reconfortant veure que hi ha gent que també els pateix. Tot i així cap al final del nus va haver-hi un tros on el personatge que interpreta el Gerard Franch té una crisi i ens donen a entendre que està a punt de suïcidar-se, però immediatament hi ha un canvi d’escena on sortia el “telèfon de la felicitat”. Una escena de comèdia que sincerament es va fer molt pesada i avorrida. Van “tallar el rotllo” totalment d’una escena amb la qual es podia empatitzar molt. Però també creiem que podria haver-hi una raó darrera d’aquella escena tan interminable? Comentant l’escena, vam parlar que podria donar significat a aquelles converses quan expliquem algun problema als pares, mares, mestres, psicòlegs… i ells el que fan és minimitzar el nostre problema, o prendre-se’l molt positivament sense adonar-se que la realitat és molt més complicada.