Firmat per Martina Coll, Itziar Varas, Asier Minaya i Mercè Villar
Eulàlia Canal Iglesias va néixer a Granollers el 6 de març de l’any 1963. És autora de literatura infantil i juvenil i poeta, també ha col·laborat en diferents projectes infantils al camp de la música i al teatre. El curs passat vam llegir el seu llibre Un petó de mandarina i ens va agradar molt, us el recomanem. Per això hem volgut entrevistar-la.
Per què vas decidir ser escriptora? Quan?
Una cosa és que t’agradi escriure i una altra és voler compartir-ho i publicar-ho. Tenia més de trenta anys. Sempre he escrit, però va ser llavors quan vaig fer aquest pas. Explicava contes a les meves filles i els agradaven molt, això em va animar i vaig començar a publicar, de mica en mica.
De tots els teus llibres, quin és el teu preferit?
No en tinc un de sol. Cada vegada que escric un nou llibre em poso a la pell dels personatges, en visc tota l’aventura i te’ls acabes estimant. Tots tenen alguna cosa que els fa especials i únics. No en puc escollir un de sol!
Et vas inspirar en fets reals per escriure Un petó de mandarina?
La història i els personatges són inventats, però sempre inventes a partir de la realitat, dels sentiments o de fets reals, que transformes dins de la història. Per exemple, el concurs de cançons: jo llavors feia de jurat en un concurs de contes per la pau i això em va donar la idea. Em vaig inspirar també en converses amb la meva filla i en records de quan tenia la vostra edat.
Quin dels teus llibres ha tingut més èxit?
Un petó de mandarina és el més conegut. També Els fantasmes no truquen a la porta, un àlbum que va il·lustrar Rocío Bonilla. Aquest és el més traduït a diferents idiomes: xinès, francès, italià, alemany… Fa molta il·lusió quan et comencen a traduir.
Ens pots donar un consell per escriure millor?
No us penseu que als escriptors ens surt tot perfectament ben escrit. El secret és que ho tornes a llegir, ho canvies, ho repasses, busques sinònims… Cal temps i ganes de quedi bonic. El millor consell, la prova de foc, és llegir-ho en veu alta i mirar si sona bé, com una música agradable. Si està mal escrit, desafina. Llavors mires què has de canviar per a què soni bé. S’aprèn llegint, escrivint, provant, canviant. Escriure vol temps, però val la pena.
Quina diferència hi ha entre escriure llibres per a nens i llibres per a adolescents?
Bona pregunta. No m’agrada pensar en les edats dels lectors. Penso en la història i els personatges i deixo que s’expressin. Les edats les posen les editorials i són orientatives. No hi ha diferència, sobre tot, entre una història juvenil i una per a adults. Jo soc una gran lectora d’àlbums il·lustrats; n’hi ha que són més infantils, però n’hi ha que no. Amb poques paraules i amb il·lustracions es poden dir coses molt importants. Ser lector és llegir de tot, tot aporta.
Quin era el teu llibre preferit quan eres petita?
No en tenia un en concret. M’agradava descobrir nous llibres. Tenia la sort que el meu pare duia molts llibres a casa. Jo era devoradora de llibres. M’agradava molt l’Enid Blyton. Després van venir Roald Dahl, Michael Ende, Cornelia Funke. Quan trobo un autor que m’agrada molt, m’ho llegeixo tot d‘ell. Momo, de Michael Ende, és un dels llibres que més estimo, el tinc molt subratllat. El vaig gaudir més de més gran i em va inspirar per escriure Un somni dins el mitjó.
En què t’inspires per escriure?
Tot et pot inspirar. Coses que m’han passat amb els meus fills, preguntes que tinc al cap, coses que em preocupen, notícies, cançons… El que recordes, el que et passa, el que t’expliquen… Tot et pot inspirar per escriure un llibre. L’arbre de les històries, per exemple, el vaig escriure quan van sortir els e-books i la gent deia que desapareixerien els llibres de paper. Per expressar que els llibres de paper són insubstituïbles vaig escriure aquesta història. Escriure és una manera d’expressar el que tens a dins i de buscar respostes.
Dels teus llibres, quin ens recomanes?
Estic molt feliç amb l’últim: L’hivern del senyor Jeroni. Té unes il·lustracions precioses del Jordi Vila Delclòs. Quan l’escrivia no pensava en cap edat en concret. Parla d’un avi que ha perdut la seva dona i els fills li posen un robot que el cuidi. Parla de la seva relació amb el net i també hi ha un misteri relacionat amb la veïna del davant que li fa descobrir coses. Us el recomano. Parla de molts temes, com la tendència a la soledat, a aïllar-se.
On escrius les teves històries? Tens algun racó preferit?
Tinc un despatxet on em puc aïllar, on ningú em molesta, i és on escric quan necessito molta concentració. Però on m’agrada més fer-ho és a la taula de la cuina, que té molta llum perquè dona a la terrassa. És una taula gran, on puc escampar papers. Però si hi ha gent, em costa més i a l’hora de menjar he de recollir. De vegades hi veig passar el gat del veí.
