Joan Mas va néixer a Barcelona el 1995. Es va llicenciar en Teatre Musical a l’escola Aules i és graduat en cant per l’ABRSM. Va debutar professionalment a la pel·lícula Fènix 11*23. Ha participat en musicals com Ghost, Geronimo Stilton, Broadway a cappella, El Temps que no tindrem o El dia de la marmota. Actualment forma part de l’elenc de Germans de sang, on és cover del Mickey, un dels germans protagonistes.
Per què vas decidir ser actor de teatre?
Quan tenia dotze anys vaig anar a veure una presentació de teatre que feia la meva germana gran, que s’havia apuntat a fer teatre. Vaig descobrir aquest món i vaig demanar als meus pares que m’apuntessin. Vaig començar d’una forma extraescolar i cada vegada vaig tenir més clar que m’hi volia dedicar. La veritat és que amb 13 o 14 anys ja tenia molt clar que volia estudiar art dramàtic. En aquest sentit tot va ser molt fàcil. La meva germana va deixar el teatre aquell mateix any i tot va servir perquè jo el descobrís. Va ser curiós.
Com va ser la teva preparació pel càsting de Germans de Sang?
Per la primera fase del càsting, ens van passar un tros d’una cançó, un monòleg i també ens van fer una prova de dansa. El monòleg i la cançó tens uns dies prèviament per preparar-los i per portar la teva proposta a l’audició. A nivell de dansa, el primer dia de càsting, la primera part de l’audició consistia que ens ensenyaven un tros d’una coreografia del musical, vam estar una hora i mitja aprenent-la i després fèiem grups i anàvem fent passades. Tu tens la sensació que estàs fent una classe de dansa, però al final ells estan ja avaluant la gent i estan decidint qui els interessa més o menys, el perfil i tot el que tenen en compte per fer un càsting, que moltes vegades no depèn només de què faci l’intèrpret, sinó que també de moltes més coses.
Quina ha sigut la teva experiència a Germans de sang?
Realment l’experiència en aquest musical és molt bona i molt positiva, per molts factors, sobretot per dos. Un és el material en sí, és a dir, ens ha tocat una perla, una obra que ja està escrita de fa molts anys, que ha funcionat molt, que s’ha fet a Anglaterra, Estats Units… Aquí la van fer el 1994. De per si, ja ens enfrontàvem a un material molt bo, molt ben escrit i molt bonic i que ja sabíem que funcionava, perquè ja s’havia fet moltes altres vegades i no ho estàvem estrenant nosaltres. Aquesta part ja la teníem assegurada i ha anat molt bé. El segon factor és tota la part més humana, com a qualsevol feina: l’equip de què t’envoltés, la gent amb amb qui treballes i el dia a dia d’anar a la feina i estar a gust. Tot això ha sigut molt fàcil, hem tingut molta sort, ha sigut una companyia de gent meravellosa i estem tots molt agraïts de poder estar fent aquest projecte, això també ens ha unit molt i ha fet que tot sigui molt enriquidor i molt positiu, la veritat.
Quina és la diferència entre fer una funció escolar i una per a adults?
No hi hauria d’haver cap diferència, ens ho prenem com que és exactament el mateix i sortim amb la mateixa energia i professionalitat a fer una funció escolar que a fer una funció de vespre amb públic general. El que sí que passa quan fem una funció escolar, com que tot el públic té la mateixa edat, és que ens enfrontem a un públic molt concret. Les coses que fan gràcia a les persones de cinquanta anys no són les mateixes que fan gràcia a les persones adolescents. O les coses amb què connecteu perquè us semblen més interessants no són les mateixes que les d’un públic més adult o més petit que vosaltres. Llavors sí que notem diferència en la reacció. Són coses que tenen més a veure amb la visió de l’espectador, però nosaltres com a actrius i actors fem exactament la mateixa funció i esperem que us arribi el mateix material a vosaltres com a públic.
Quina és la dificultat de preparar-te un paper tan complicat com el de Mickey, tenint en compte que només l’interpretes en algunes funcions?
Jo et diria que la principal dificultat de preparar-te un personatge protagonista, sense ser tu la persona que el fa cada dia, és que has de ser molt autosuficient. Nosaltres vam estar dos mesos assajant aquest musical i cadascú s’estava aprenent el que li tocaria fer cada dia a la funció. En el meu cas, quan vau venir em vau veure fent del Mickey, però cada dia faig altres papers en la funció. Quan t’has de preparar un personatge que no és el teu personatge diari, tu no tens aquests dos mesos d’assajos per preparar-te, sinó que ho has de fer tu, fora de les hores d’assaig a casa teva, aprenent-ho tot, estudiant-ho tot. Sobretot, un cop vam començar les funcions, l’obra es va gravar en vídeo i tots els covers, els substituts, hem pogut fer molta feina amb aquest vídeo: cada dia a casa me’l posava i em repassava tot el personatge d’en Mickey. A més, sí que vam fer uns assaigs mínims amb la resta de la companyia, abans d’estrenar el personatge, sobretot per coses de seguretat i per no anar a la contra amb els altres intèrprets a l’escenari; necessitem assajar una miqueta amb ells i provar un parell de vegades totes les escenes del musical abans de fer-les en públic per primera vegada.
Quina de les obres en les quals has participat t’ha semblat la més complexa?
Potser us diria que Germans de sang és la més complexa que he fet, ja que és un musical que barreja molt les tres disciplines (interpretació, cant i dansa) i és molt complet en aquest sentit. També em ve al cap un espectacle que vaig fer fa uns quants anys, al teatre Condal, justament al mateix teatre que Germans, que es deia Broadway a Cappella, i era un concert, només eren cançons, en què no hi havia instruments i ho fèiem tot amb les veus a cappella. Va ser un procés de muntatge molt complicat perquè realment era molt difícil la partitura tècnicament.
Sabem que vas estar de gira amb el musical Ghost . Com és viure una gira?
Amb el musical Ghost vaig estar més de dos anys de gira i va ser una experiència súper enriquidora i súper positiva. Al final estàs dedicant-te al que t’agrada, viatjant, descobrint llocs nous i a més convius amb la gent amb la qual treballes. En el cas de Ghost, que això normalment no passa, érem una companya de gent jove, tots de la mateixa edat i es va crear un grup d’amics. Ara, com tot a la vida, no tot és meravellós. Estàs períodes de temps molt llargs fora de casa i hi ha moments en els quals costa menys i moments en els quals costa més. Però, en el cas d’aquest musical, va ser una gira meravellosa perquè al final la rutina era potser estar un mes, dos mesos, vivint en una ciutat com Sevilla o Valencià, qualsevol ciutat gran d’Espanya, ens posaven un pis i érem allà vivint amb els companys de feina durant un o dos mesos, descobrint la ciutat i ja us dic que és molt enriquidor.
Què creus que s’ha de fer per a què els adolescents s’interessin més pel teatre?
Crec que el més important és que el teatre us arribi, que sigueu conscients que es fa teatre a la vostra ciutat, teatre de qualitat que podeu consumir. I a mesura que passin els anys i us feu grans, que sigueu adults que s’han acostumat a anar al teatre. Això és el més important i aquí hi entren moltes coses: les escoles, les famílies, també el teatre en si que es fa a la ciutat perquè engresqui la gent i que vosaltres us hi aficioneu, són molts factors. Però per la part que ens toca, realment és important fer obres tractades amb delicadesa i no pensar que el teatre per a adolescents s’ha de tractar d’una altra manera. Quan jo anava amb l’escola al teatre, moltes vegades no m’interessava perquè em feia la sensació que era un teatre per a nens, que no m’estaven tractant com a un espectador adult que es vol interessar pel que li posen davant. Amb Germans de sang està sent molt bonic, perquè això sí que està passant. Se n’han fet moltes funcions matinals per les escoles, però l’obra no s’ha pensat per a això, sinó per al públic en general, i en les funcions escolars us esteu enganxant molt, no tenim desconnexió del públic, al contrari està sortint molt content, s’ha quedat molt prendat de l’obra. Això està sent molt bonic. Sobretot, que us arribi el teatre que teniu al voltant.
