Jordi Llordella és un actor català que va néixer el 1976 a Terrassa. És molt conegut per obres com Sugar, La flauta màgica, La nit de Sant Joan o T’estimo ets perfecte ja et canviaré. A banda de fer musicals també ha fet obres de text com Isadora a l’armari o Incògnit . En 2011 va guanyar el Premi Butaca a Millor Actor de Musical pel seu paper a La nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom. Ha fet també cine i televisió.
Quan vas començar a fer teatre? Recordes la teva primera experiència dalt de l’escenari?
Doncs normalment la gent fa teatre des de molt petit, però jo anava a una escola on no se’n feia massa, ni em vaig apuntar a cap grup de teatre ni res i vaig començar bastant tard, de fet fins que vaig entrar a l’Institut del Teatre no vaig començar una mica seriosament. Abans, potser quan tenia quinze anys, recordo haver fet uns Pastorets i que ho vaig fer bastant malament. El primer moment que vaig pujar a l’escenari oficialment crec que va ser aquest.
Quina ha estat la funció més emotiva que recordes?
La veritat és que sempre deixes una mica del cor i de l’ànima en totes les funcions, fins i tot a algunes que d’entrada et provoquen menys entusiasme els acabes agafant afecte. Sobretot també per la gent, perquè formem petites famílies. Recordo molt especialment una funció que es deia Incògnit, de Nick Payne, al Teatre Lliure, que era d’una companyia pròpia La inCògnita, i la vam tirar endavant. Ens en vam sentir molt orgullosos, era molt molt bonic.
Quina obra ha estat la més significativa per tu? Quin és el teu personatge preferit?
De totes te n’emportes alguna cosa. A Incògnit tenia un personatge que es deia Henry, basat en un cas real d’una persona a qui li van extreure un tros del cervell als anys cinquanta per curar-li uns atacs de epilèpsia que tenia. Va ser una solució una mica heavy perquè li van curar els atacs, però va quedar amb una memòria com de trenta segons. Era una persona que vivia en un bucle constant, com la Dori de Buscant en Nemo: cada trenta segons començava a zero en el seu cervell. Era una història molt dura i molt difícil d’encarar, molt trista, molt bonica, molt ben escrita. Però, de fet, a cada personatge l’acabes estimant d’alguna manera.
Com et prepares per una actuació?
Durant els assajos intentes absorbir tot el possible del personatge, informar-te, llegir, experimentar, provar-ho tot, submergir-t’hi al màxim, saber del seu entorn, de la seva època… Després, quan arriba la funció, l’únic que et cal fer és arribar al teatre amb prou temps per escalfar una mica el cos i la veu, que són el teu instrument. Hi ha personatges que canten i n’hi ha que no, que necessiten més escalfament o menys. Et poses a punt pel que puguis necessitar. De totes maneres, estar a l’escenari sempre és molt potent, encara que estiguis assegut, encara que no facis molta cosa; el cos ha d’estar preparat, no pots venir del carrer i entrar a l’escenari. Sempre hi ha un punt d’adrenalina, d’atenció que no et pot agafar desprevingut
Què t’agrada més: fer musicals o obres de text?
És una mica com dir si estimes més el pare a la mare. Als que fem les dues coses ens agrada poder-ho combinar. Amb moltes excepcions, en general potser els personatges dels musicals poden ser una mica més prims o menys ben explicats, de vegades ve molt de gust fer personatges de text que tenen moltes capes, molta complexitat. Però el musical també té personatges molt complexos. És molt divertit i de vegades la música et fa la sensació que és com baixar per un tobogan aquàtic, que només t’hi has de tirar i vas sol. La música té això, que és connectar molt més ràpidament amb les emocions, llavors facilita la feina. Amb el teatre de text a vegades costa una mica més. Anar-ho combinant seria el més ideal.
Com controles les teves emocions a l’escenari?
La idea dels actors i les actrius és que dominem les emocions per quan les necessiti el personatge. El que ens costa més de controlar són els nervis els dies abans d’una estrena i la preocupació que el nerviosisme que no ens afecti el cos, que no ens el bloquegi. Intentem concentrar-nos molt i assajar molt per arribar prou tranquils, per no haver de patir. Ho hem repetit tantes vegades que en principi no ens ha de desconcentrar el nerviosisme d’una estrena o que ens vingui veure algú que ens preocupi molt.
Quines diferències trobes entre una funció escolar i una funció per a adults?
La diferència és la manera diferent del públic a l’hora de reaccionar. També hi ha coses, sobretot amb l’humor, que funcionen més per una edat que per una altra. De totes maneres, sí que moltes vegades veus que el que connecta en una funció per adults també connecta amb nens i al revés. Crec que l’única diferència important és que en les escolars l’espontaneïtat de les reaccions del públic és tanta que ens hem d’aturar per deixar que el públic ens senti, de vegades riuen molt i criden molt, i això ens fa frenar per poder continuar i que tothom entengui tot el que hem de dir.
Com creus que es pot acostar els nens i adolescents al món del teatre?
Doncs aquesta és la pregunta del milió! Tant de bo ho sabés, perquè és el que crec que voldríem tots, que tothom s’hi acostés més, els nens, els adolescents i els adults. En qualsevol cas, sí que crec que, malgrat tot, el teatre es va quedant sol. És a dir, serà de les poques coses realment artesanes que quedaran i amb la intel·ligència artificial encara més. Tot el que vagi per pantalles cada cop serà més fictici i el teatre serà l’únic que quedarà en rigorosíssim directe, sense sense trampa ni cartró, sense intel·ligències artificials. Al teatre les intel·ligències seran totes artesanals. Per això crec que sobreviurà, per la seva autenticitat, perquè serà l’únic lloc on es mantindrà aquesta cosa analògica i crec que serà un refugi. N’estic convençut! O sigui que llarga vida al teatre!
