Emma Álvarez
L’ànime és un tipus de dibuixos japonesos de diferents gèneres: romanç, drama, gore, terror, acció, etc. Per estrany que sembli, aquest estil de dibuix està més enfocat al públic adult i per a adolescents; n’hi ha molt pocs que siguin per als nens petits. Podria explaiar-me més, però ens centrarem en la música de l’anime.
La música d’anime prové del pop japonès. Hi ha diferents estils. Alguns són més melòdics, amb més ritme, més lents, etc. La música d’anime es divideix en openings i endings. Els openings són les cançons del principi del capítol, que solen ser animades i amb ritme. En canvi, l’ending, que és la cançó del final del capítol, és més lent i melòdic.
Una cosa que m’agrada d’aquestes cançons és que la lletra no és masclista. Però no només passa en les cançons dels anime: a la música japonesa en general no es diu cap comentari masclista.
En canvi, és cert que la cultura japonesa és bastant masclista i això es veu reflectit en les sèries d’anime en comentaris i estereotips. Un exemple seria Doraemon, una sèrie bastant popular. A Doraemon totes les nenes només porten faldilla; no només això: els personatges femenins solen jugar amb nines, en canvi els nens es veuen més masculins i juguen només a esports; el Gegant només pega els nens i a les nenes les tracta amb més delicadesa.
És irònic que la música espanyola és força masclista, com la nostra societat, que en realitat no ho és tant com la japonesa. En canvi, les cançons japoneses no reflecteixen cap comentari ni estereotips masclistes per donar una bona imatge. En conclusió: la música japonesa no reflecteix com és en veritat la societat. Les cançons japoneses són una màscara de la societat del Japó.
