Roc Bernadí és un actor de teatre que ha protagonitzat musicals com El dia de la marmota, pel qual va ser nominat al Premi Butaca, i que actualment podem veure a Germans de Sang, un musical que es va estrenar a Barcelona per primer cop l’any 1994 i que ara es torna a representar dirigit per Daniel Anglès. El 2024, Roc Bernadí va guanyar el Premi a la Millor Interpretació als Premios de Teatro Musical gràcies a la seva actuació a Aladdin i, quan va sortir a recollir el premi, va fer un discurs reivindicatiu sobre les condicions laborals del actors de musical que es va fer viral. A més de ser actor, forma part de la banda musical Svetlana.
-
Quan eras petit ja somiaves amb ser actor?
Sí, des de petit, és una cosa que he sentit molt com una intuïció. De fet, recordo que, quan passava per costat d’escenaris de festes majors d’aquests que es munten i desmunten o de qualsevol altre tipus d’escenari, jo ja sentia un run run a dins meu que em feia voler estar allà a sobre les taules, entretenint, explicant històries o simplement ballant i passant-ho bé.
-
Quin personatge dels que has fet t’ha agradat més interpretar?
El que m’està tocant interpretar ara a Germans de Sang, l’Eddie, m’agrada moltìssim perquè té una part còmica, divertida i molt gustosa de fer en el primer acte, i després té tota una part més dramàtica al final i aquest ventall d’emocions és una cosa que, si l’aconsegueixes gaudir, per als actors és un regal.
-
Hi ha algun personatge amb qui t’hagi costat molt connectar?
Crec que sempre hi ha personatges que sentim que no som prou bons com per interpretar-los, i més avui en dia els de la nostra generació que tenim un mica de síndrome de l’impostor. En El dia de la marmota, el musical que vaig fer l’any passat, havia d’interpretar un personatge d’un home que tenia uns quaranta anys, que tenia la crisi dels quaranta i que es diferenciava bastant de mi. Recordo que al principi em va costar molt entendre’l i aproximar-me a ell sense tenir prejudicis. Crec que quan toca interpretar un personatge ho has de fer des d’un vessant gairebé psicològic, has d’entendre per què pren les decisions, perquè és d’una manera, perquè sent les emocions o reacciona com reacciona, perquè si no et quedes una mica en la superfície, vas fent coses més supèrflues; per fer una interpretació més profunda i acostar-s’hi al màxim l’has d’arribar a entendre, per això de vegades és difícil quan et toca interpretar un assassí, o algú que comet actes que són poc ètics o immorals. Però és molt interessant.
-
Com combines la teva feina d’actor de musicals amb Svetlana? Donen prioritat a alguna de les dues activitats?
És una pregunta molt interessant perquè és una cosa que em costa molt, perquè he d’invertir molt de temps tant en la meva feina d’actor com en la de cantant amb el grup Svetlana. La prioritat que hi dono és segons les necessitats que tinc: quan he d’estrenar un espectacle de teatre, dono prioritat a la meva vena d’actor i quan toca posar-me les piles per treure cançons o preparar una gira amb Svetlana dono prioritat a aquesta. Sovint em trobo fent malabars, com altres companys que es dediquen a altres coses.
-
Notes diferència entre fer teatre a Barcelona i fer-ne a Madrid?
En algunes coses sí i en altres no. Sí que noto molta diferència que a Madrid se sol treballar un dia més i llavors es fa funció de dimarts a diumenge i això és una mica més complicat amb la conciliació de la vida personal, i és molt més fàcil que amb les repeticions de funcions entris en un bucle i t’agobiis més o que cada repetició et senti malament i això t’estressi. Per exemple, a Aladdin vaig fer gairebé 500 funcions en només dos anys i mig, i això són moltìssimes funcions i a vegades et fa estar una mica dissociat. En canvi a Barcelona (jo crec que és per una qüestió públic), això no sol passar, no se solen fer tantes funciones. Després també el tipus de teatre que es fa és una mica diferent: potser a Madrid, generalitzant molt, sí que hi ha una tendència més de propostes més comercials, és a dir, més familiars, que puguin abarcar més nombre de gent, i crec que a Barcelona hi ha propostes una mica més diverses o que poden abarcar un tipus de gent més divers.
-
Després del teu discurs reivindicatiu quan vas recollir el premi per Aladdin vas notar algun canvi a l’hora de trobar feina? Com va reaccionar la gent?
Després d’aquell discurs que es va fer viral, més aviat vaig notar que, gràcies a la visibilització que havia tingut, més gent es fixava en mi i, per tant, més feines em van sortir. Tot i això, també em va provocar una mica de por, fins i tot em vaig amoïnar de dir “ostres, potser s’ha fet massa viral”, potser això arriba d’una manera que no hauria d’arribar o s’entén d’una manera que no era la que jo volia, una mica de contradiccions, com la vida mateixa. Però, en resum, crec que em va ajudar més que no pas fer-me mal, almenys ara per ara, i espero que així continuï.
-
Tens algun ritual abans de sortir a l’escenari?
No soc de tenir rituals establerts, de fer sempre el mateix abans de cada funció, però sí que, depenent de la funció que faig, m’agrada fer algunes coses. A Germans de Sang, per exemple, faig una cosa que és bastant senzilla. Amb l’Albert Salazar passem la nostra primera escena, en que fem de nens petits, just abans de sortir perquè tenim un canvi de vestuari junts al camerino. Sempre ho fem i això ens ajuda a escalfar una mica el nen petit, perquè és un canvi molt abrupte, de cop haver de ser un nen de set anys, i així entrem a l’escenari una mica més a la lleugera.
-
A Germans de Sang has d’interpretar les diferents etapes de la vida, com ho has treballat?
Això ha sigut un dels reptes més grans a nivell interpretatiu d’aquest muntatge, i crec que el que hem fet és practicar i fracassar molt durant els assajos, és a dir, equivocar-nos, veure que ens passàvem de rosca amb els nens petits i que es convertien una caricatura, intentar ajustar al màxim segons el criteri dels directors dels quals ens en refiàvem molt i, sobretot, a base de l’observació, que és una de les grans eines dels actors, que és fixar-te en el teu voltant. Jo em vaig inspirars molt, per exemple, en els meus cosins petits de vuit, nou i deu anys, en les reaccions que tenien, en la manera com escoltaven, en la manera com es movien…. I el mateix amb gent adolescent, per exemple, el Daniel Anglès, el director, ens va portar el seu nebot de 13 anys i ens fixàvem en com ens parlava, com ens comunicàvem… També mirant pel·lícules com El club de los poetas muertos, que em sembla preciosa i si no heu vist us recomano, perquè em vaig inspirar molt en els nois joves que estudien en aquell internat i que crec que s’assemblen bastant al meu personatge.
- Quines diferències hi ha entre fer una funció escolar i una per a adults?
Sí sóc sincer a mí sempre m’ha fet una mica més de respecte fer les funcions escolars, perquè recordo molt quan anàvem amb la meva escola a teatre i jo era el primer que a vegades em portava una mica malament, perquè és una cosa extraordinària que surts de l’escola, fas activitats diferents… llavors estàs esverat i fas una mica el trapella, cosa que entenc. Però clar, quan estàs a l’altre banda s’agraeix moltíssim el que està passant a les matinals que estem fent, que és el respecte que teniu els adolescents cap als actors i actrius. Clar, el públic adult al final és un públic que està molt més acostumat a anar a teatre. Els adolescents que venen al teatre per primera vegada ho entenen i comencen a conèixer el codi: aplaudir només quan és necessari, no parlar… Totes dues funcions són diferents i tenen coses molt interessants. Jo estic molt més acostumat a les funcions per adults, però trobo molt potent també explicar una història com Germans de sang a nois i noies com vosaltres.
-
Com faries per a què els adolescents tinguin més interès pel teatre?
Fent això mateix, programant i vetllant per a què el teatre pugui arribar a tots els joves de Catalunya. Avui em preguntava si els nois i noies de les escoles públiques poden accedir de la mateixa manera a aquest tipus de funcions, que són una mica més cares, perquè som molta gent a l’escenari. Però en sintonia amb el missatge de l’obra, cal fer el teatre accessible a tothom independentment de la seva classe social, que tothom pugui anar al teatre amb l’institut, ja sigui a través de beques o d’ajudes si calen, de manera que gent que no aniria al teatre per temes econòmics hi pugui accedir; també fent preus accessibles per la gent que no hi pugui anar a banda dels nois i noies. En general, destinar més ajudes econòmiques de l’estat cap a la cultura, que la cultura és del que rep menys ajudes i crec que és una cosa fonamental per tenir una societat sana, i no com l’actual que cada cop més s’està tornant d’extrema dreta.
-
Què creus que pot aportar una obra del anys vuitanta com Germans de sang avui en dia?
Al final, l’obra, tot i ser dels anys vuitanta, crec que té una essencia que és vigent en qualsevol moment de l’existència humana i és que la vida està plena d’injustícies i desigualtats. Està bé encetar i obrir certes preguntes com les d’aquesta obra sempre, independentment de l’època en què ens trobem. Per això crec que el missatge a l’obra és molt potent i molt universal i crec que és molt vigent. Per això no crec que sigui una obra que es llegeixi gaire antiga tot i ser dels anys vuitanta.
