Dagoll Dagom porta a l’època actual el clàssic L’alegria que passa de Santiago Rusiñol
Norhan Boubahouch, Martina Garzón, Inés Mirón
Dagoll Dagom finalitza les seves creacions amb una última obra, L’alegria que passa, un musical que interpreta amb la veu i la dansa allò que vol transmetre al públic. És una obra dirigida per Marc Rosich que allarga fins a una hora i quaranta minuts el text original de Santiago Rusiñol.
Sempre el mateix, sempre la mateixa rutina, els protagonistes estan cansats, habitants d’un poble gris i fosc, sense ànima i manipulats per un superior que no els deixa veure el que passa al món exterior. Apareixen els personatges del poble gris cantant, intentant reivindicar que no volen ser allà. Una societat adormida i sense forces per despertar, fins que arriben les eleccions municipals i en Nil (Eloi Gómez) lluita per a què l’Alcalde (Àngels Gonyalons) no aconsegueixi guanyar-les, amb la finalitat que els treballadors es treguin la bena dels ulls i vegin qui és realment la persona que els governa. Aquesta lluita coincideix amb l’arribada al poble dels artistes ambulants, capitanejats pel Clown (també Àngels Gonyalons), que contrasten amb la vida grisa.
Els personatges ens ensenyen que hi ha moltes formes d’expressar-se, en aquest cas el cant i el ball són la manera que utilitzen durant gran part de l’obra per explicar la història. Fan passos lents però significatius, alcen la veu i fan un pas cap endavant, però en tornen dos cap enrere. Respecte al cant hem de dir que és increïble i l’habilitat dels actors encara ho és més. Aquesta obra té alguna cosa essencial i en aquest cas el que més ens ha agradat és l’expressió a través del ball.
El passat dilluns 20 de novembre, L’alegria que passa va guanyar els Premis Butaca a Millor Musical, Millor Composició Musical (Andreu Gallén) i Millor Espai Sonor. Dos actors de l’obra també s’han endut el Butaca: com a Millor Actriu de Musical, l’Àngels Gonyalons i com a Millor Actor de Musical, l’Eloi Gómez.
Ens ha semblat impressionant la gran actuació de l’Àngels Gonyalons, que en un moment determinat de l’obra ha estat parlant amb si mateixa, interpretant alhora l’Alcalde i el Clown; el fet que ho faci tan realista és impactant per al públic i s’aprecia el gran nivell artístic de l’actriu.
Segons el nostre punt de vista, creiem que l’Alcalde que manipula tot el poble gris recorda alguns polítics i la seva manipulació sobre el territori que governen. També hi ha el tema del maltractament que fa en Puck (Guillem Ripoll) cap a la Zaira (Mariona Castillo): encara que no estigui gens bé, també passa en la realitat del nostre dia a dia. Hi ha moltes dones a casa seva que pateixen per maltracte i pensen que és una cosa normal, com podem veure amb l’actuació de Zaira, que durant molta estona està acceptant el que li està fent el Puck, fins que un personatge li treu la bena dels ulls per poder veure que la realitat no ha de ser aquesta, i agafa forces per poder-se’n separar. També tenim el cas d’en Joan (Pau Oliver), un altre personatge que no té la valentia de deixar la Lina (Júlia Genís) pel secret que té amb el seu pare, ja que si el fes públic patiria grans conseqüències, encara que voldria estar amb la Zaira, que es troba atrapada en la seva relació tòxica amb el Puck.
Un altre aspecte de l’obra que ens ha cridat l’atenció és la Lina cantant que vol “Deixar de ser correcte”. Això es reflecteix tant en els estudiants, l’amor o les famílies: deixar de ser correcte, en altres paraules, és deixar de fer o ser el que esperen de tu. En el nostre dia a dia podem trobar aquesta situació molt sovint, per exemple en les famílies que a vegades esperen que els fills treguin bones notes i siguin nens amb ments de gran intel·ligència, amb molta educació i pacífics; el problema està quan aquests nens es “reivindiquen” o potser empitjoren en els estudis o tenen actituds disparatades i quan els pares no hi estan d’acord els nens volen “deixar de ser correctes”. També en l’amor, quan tens una parella que espera de tu unes coses en especial i no concordes amb això, la pressió a la qual et somet, et pot provocar la iniciativa per sortir del camí normal.
Per finalitzar volem dir que és una obra que ens ha agradat molt i estem segures que la repetiríem, perquè encara que al final molts personatges no han obert els ulls, creiem que la finalitat del musical no és que els obrin ells, si no més aviat la gent que està gaudint de l’espectacle.